La solitud austral!

El desert de la Patagònia feia temps que ens esperava. Volíem anar al sud del sud per la ruta núm. 3, la que solen agafar els viatgers i camioners que cerquen la fi del món. No teníem decidit si primer ens aturaríem a Viedma, vora l’imponent Río Negro, a cercar les petjades del Beagle i arribaríem fins a Puerto Madryn per conèixer els descendents dels gal·lesos arribats el 1865. A la riba de Río Negro la motivació era més forta, perquè hi vivien avantpassats perduts de generacions enrere. Des de feia anys, un batec ancestral ens estirava cap allà per desxifrar les seves cares, les seves històries. 

El matí –abans de deixar el Gran Buenos Aires– l’havíem passat a la comissaria de Policia Judicial de San Isidro, just a la desembocadura del riu Luján. Ens va obrir les portes el comissari en cap i record que ens va impactar l’estat d’abandonament de l’edifici, això sense entrar en detalls dels assassinats i les morts judicials que cada mes tenien. Les parets havien perdut completament la pintura i un llim negrós ho envaïa tot. Moltes finestres no tenien vidres, les sales estaven pràcticament sense mobiliari. Innocentment li vàrem demanar si no rebia doblers pel manteniment de l’edifici policial. La resposta fou lapidària i, malgrat els anys, no l’he poguda oblidar: “Sí, ens arriba alguna cosa, però preferesc comprar un bou o dos al mes per repartir-ne la carn entre les famílies, si no els policies sortirien pistola en mà per assaltar al carrer abans que els seus fills no passin fam". Ja no vàrem demanar res més. Europa, Mallorca ens va semblar molt petita i llunyana. Teníem ganes de deixar enrere aquell Buenos Aires crispat, insegur i arruïnat que havíem trobat. El paisatge i el misteri intacte de la Patagònia ens esperaven.

El desert de la Patagònia no és un desert de sorra o de pedres, sinó una estesa de matolls baixos, aplanats pel vent fort que baixa dels Andes. A l’ambient hi ha una olor agra, i cap excés espiritual que hagi atret els humans. Així i tot, molta gent al llarg del temps ha trobat irresistible les seves qualitats negatives, com el mateix Charles Darwin. De fet, Bruce Chatwin va escriure el 1974 que la Patagònia era una amant difícil, ja que ens atrapa en un encanteri, ens encisa per fer-nos caure dins els seus braços i ja no ens deixa anar. 

Mentre baixàvem cap a Viedma i ens acostàvem al paral·lel 45, la llum del cel i de la mar canviaren de manera espectacular. Colors australs que mai no havíem vist ni somiat. Unes tonalitats que a l’hemisferi nord no coneixem ens feren prendre consciència de la llunyania, percebre que trescàvem altres mons. Les nostres vides ens semblaven llunyanes i difuses. Les sortides del sol són úniques allà, d’un blau boirós que es perd al fred horitzó. Els dies al riu passaren lentament, plens de converses i mirades. Aprofitàrem per anar al teatre de la Lunera i al barri de la Valle, on més de dotze mil persones malvivien a una planura sense recer, plena de ferralla amb casetes de fusta i cartró. Érem a una terra de forts contrasts. Mai, en les nostres vides, havíem vist tanta fam i misèria com a la Valle. Ai! Les cares dels nins que jugaven als carrers sense asfaltar...

Els dies de Nadal vaig recordar aquestes postals de l’Argentina, viscudes amb molta intensitat fa prop de catorze anys. En Toni, un amic de la “República Independent d’Oriolet”, ens va explicar que començava a veure amb bons ulls les polítiques econòmiques de Javier Milei, el president surrealista de la motoserra. Mentre parlava, em venien a la memòria les imatges dels trens que no podien circular perquè la gent robava els ferros de les vies, els camions que havien de dur guàrdies per vigilar la càrrega, els taxistes que –sense excepció– eren tots psicoanalistes o economistes, massa gent al carrer sense barram perquè no poden pagar el dentista. Jo no sabia què dir a l’amic Toni. Li volia dir que tinc por i que em preocupen les coses ferestes que ens poden passar els pròxims anys, però vaig callar.

Dels dies que estiguérem a Viedma, els millors foren els de la Lobera, just a la desembocadura de Río Negro. A un tram solitari hi havia una cabana de dues habitacions, des d’allà podíem contemplar la mar Austral. Anys enrere hi havia viscut un poeta que havia deixat la docència a la Universitat de la Plata, per cercar la solitud de la Patagònia. La porxada era petita, però suficient per a dos balancins, una llimonada i el llibre Cuentos de amor y de los otros, de Mirtha Isabel Amestoy, una escriptora que va morir massa jove per culpa d’un accident de trànsit a Neuquén. Abans de tornar, deixàrem un ram de flors violetes a les tombes dels dos germans Cladera que un dia, ja llunyà, deixaren sa Pobla per anar a la recerca d’una vida millor. Na Tonina Monjona, la seva germana petita, a la fi els va poder plorar.