Solitud
Estar tot sol no sempre és dolent. Hi ha dues maneres d’estar tot sol. Per això, a diferència del castellà, en català tenim dos substantius per referir-nos a aquesta situació: ‘soledat’ i ‘solitud’. Encara que els diccionaris indiquin que són sinònims, a mi em sembla que la soledat és molt més feixuga i mala d’empassar que la solitud, que sembla evocar aquell moment per a la reflexió i la pau. Solitud és estar tot sol amb un mateix, allunyat dels altres i dels maldecaps quotidians. La soledat, en canvi, evoca la tristesa i l’abandonament. L’afectat per la soledat se sent sol encara que estigui envoltat de gent. És més un estat d’ànim que una situació de fet.
En aquest sentit, podem dir també que la solitud és un luxe. Molta gent, quan sent aquesta paraula, pensa en l’aïllament d’un monjo en una cel·la, però a mi em ve al cap la figura de Michel de Montaigne (1533-1592), el terratinent lletraferit que, a trenta-set anys, decideix viure de rendes i passar el temps en una torre del seu castell llegint els clàssics i escrivint les seves reflexions. La seva vida, tot i conformar un ideal, malauradament no és un exemple generalitzable més enllà d’alguns milionaris prejubilats.
Malgrat tot, en certa manera Montaigne és també el paradigma del subjecte de la Modernitat: és una persona lliure que viu despreocupadament, allunyat de maldecaps i de desitjos fatus. En el llibre Estrés y Libertad, Peter Sloterdijk ens parla de la idea clàssica de la bona vida i explica que el sentit tradicional de la llibertat es refereix, més que a allò de fer el que ens vengui de gust sense molestar els altres, a l’actitud de despreocupació que parlàvem. L’individu lliure, al segle XVI, a més de ser un home blanc, clar, era aquell que es podia permetre desentendre’s de les preocupacions mundanes i dedicar-se a la reflexió i deixar passar els dies.
Amb el temps, aquest ideal modern es veié pervertit pel romanticisme, que evocà en la persona el desig de fugir de la realitat, bé en un sentit espacial –fugida a la natura o a llocs inexplorats–, bé en un sentit temporal –fugida del present cercant allò que ens recorda un passat idealitzat, recuperant velles tradicions, etc. Un cop més, però, ni al segle XVIII ni al XIX això no estava a l’abast de tothom.
És en la nostra època postmoderna, on tot es comercialitza, on el desig de fugida sí que es troba a l’abast de la majoria. Ho tenim en forma de paquets de viatges, esports de risc o col·leccionant antiguitats. Però per a qui no s’ho pot permetre, hi ha substitutius més assequibles en forma de vacances barates, videojocs o els horabauxes d’entre setmana. El problema és que la satisfacció d’aquest desig de fugida només duu a la despreocupació temporalment, durant unes hores o, com a molt, durant unes setmanes a l’any, la qual cosa implica carregar-se de maldecaps la resta del temps per poder pagar aquests desitjos.
Segurament cap de nosaltres pot ser com Montaigne, però sí que és possible cercar la solitud i la despreocupació, ja que la clau per fer-ho es troba en la moderació dels desitjos. El problema és que provar de desitjar el menys possible és avui l’actitud més revolucionària i antisistema que existeix. Encara que no es pagui en euros, aspirar a la solitud requereix un esforç important.