¿Estem sols a l'Univers?
“Som pols d'estrelles”. Quan l'astrònom Carl Sagan va pronunciar aquesta famosa frase, li recordava a la humanitat que gran part de la matèria dels nostres cossos es va crear dins de les estrelles fa molt de temps. Volia que la gent sabés que som meravellosos, i que la nostra història també ho és.
La història de la humanitat va fer un nou i interessant gir quan vam viatjar al passat 13.000 milions d'anys. Després de més de dues dècades de disseny i planificació, la NASA va publicar el dilluns 14 de juliol la primera imatge del telescopi espacial James Webb, que oferia la visió infraroja més profunda de l'Univers que s'ha pogut captar fins ara. Aquesta nova imatge de camp profund és molt més detallada que les anteriors, capturades pel telescopi espacial Hubble. Una vegada més, ens quedem bocabadats davant l'Univers.
Malgrat que hi ha algunes estrelles intruses en la fotografia, gairebé tots els punts de la imatge són galàxies. Per tenir una idea de l'escala, la grandària de la imatge té una mida més o menys equivalent a un gra de sorra sostingut amb el braç estirat. És una porció minúscula del nostre Univers, ple de milers de galàxies, cadascuna amb milers de milions o bilions de sistemes estel·lars i cadascun d'ells amb els seus propis planetes.
Dimarts la NASA va publicar encara més imatges del telescopi, incloent-hi vistes de la nebulosa de la Quilla i la nebulosa de l'Anell del Sud, així com cúmuls notables de galàxies.
El món va observar com es compartien les imatges. Moments com aquest són extraordinaris, no només perquè els telescopis tan poderosos són escassos i poc freqüents, sinó perquè les experiències col·lectives també ho són, almenys les que són així de positives. Aquesta és la seva proesa, i això és el que fa l'exploració espacial: ens recorda la nostra connexió inherent. Veure imatges com aquestes també pot provocar-nos una profunda sensació d'insignificança: ofereixen un sentit de proporció i ens fan comprendre com som de petits a gran escala.
Units pels nostres cossos i el nostre planeta, ens valem de telescopis, vehicles d'exploració espacial o missions planetàries per estendre el nostre abast més enllà del nostre petit veïnat còsmic. Amb aquestes primeres imatges, el telescopi Webb ha donat pas a una nova era d'exploració.
El telescopi té moltes missions, però potser la més significativa és observar l'espai per buscar proves de vida. Ho fa observant les atmosferes dels exoplanetes, els planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles.
El nostre Univers està ple de pols i gas, motiu pel qual els científics necessiten llum infraroja, una longitud d'ona que ens permet eludir aquest material molest, per veure-hi a través. Amb la seva capacitat de mirar en el més profund de l'Univers, el telescopi tindrà com a objectiu resoldre els misteris dels nostres sistemes planetaris, inclòs el nostre sistema solar. Segons afirma la NASA, “mirarà més enllà, a mons distants al voltant d'altres estrelles, i indagarà les misterioses estructures i orígens del nostre Univers i el nostre lloc en ell”.
Les imatges de camp profund mostren un moment aturat en el temps: les galàxies s'emboliquen les unes en les altres, passant a tota velocitat i esquinçant els seus braços polsosos i plens d'estrelles en una violenta coreografia. Les estrelles neixen i donen vida a nous sistemes solars plens de planetes; la lluentor galàctica esquitxa la pantalla com si l'esquitxessin amb un pinzell còsmic. Cada bri de llum en aquesta imatge, cada remolí de color, conté el que podrien ser bilions de planetes, molts dels quals són com el nostre.
“Alguna part del nostre ésser sap que venim d'aquí. Anhelem tornar”, va dir Sagan. Potser per això ens sentim tan meravellats mirant l'oceà o contemplant imatges del cosmos. Els telescopis ens permeten accedir al temps antic, als primers dies de la nostra història i a les grans preguntes que ens fem des del naixement de la humanitat: com?, per què?, estem sols?
Els éssers humans som exploradors per naturalesa, i no és estrany que, així que vam poder explorar les estrelles, ho féssim. Durant milers d'anys els humans van gravar les estrelles en roques i van pintar constel·lacions a les parets de les coves. Hem estat mirant cap amunt, fent-nos ressò d'una mirada còsmica que és part integral dels nostres ossos, la nostra sang i la nostra història.
Quan mirem cap amunt, ens busquem a nosaltres mateixos. Sagan va dir una vegada: “Som el mitjà perquè el cosmos es conegui a si mateix”, i això no podria ser més cert. Anhelem entendre per què som aquí i trobar un sentit a un món en el qual el significat sovint és difícil de desxifrar. Telescopis com aquest ens recorden que, malgrat els nostres reptes a la Terra, la possibilitat de connexió continua existint.
Ara que el telescopi Webb està actiu, en funcionament i enviant fotografies extraordinàries, no només podem continuar fent les preguntes difícils, sinó també potser, algun dia, tenir les respostes. Comprendre el nostre entorn d'aquesta manera és comprendre'ns a nosaltres mateixos. Mirar el cosmos és mirar a través de la nostra història. Aquestes galàxies puntejades, arremolinades i estranyes són part del nostre passat. És un passat al qual potser tenim menys accés, però és igual d'important.
Sí, som pols d'estrelles, i potser molt més. No només som humans lligats a un planeta blau en una galàxia. Som l'Univers que ens crida a tornar a la nostra llar.
Copyright The New York Times