Solstici de Crist
Durant aquests dies festius s’ha parlat, una altra vegada, de fins a quin punt celebrar-los de determinada manera, col·lectivament parlant, exclou part de la ciutadania. Sembla que es vol amagar, fins i tot, el terme ‘Nadal’, i s’hi refereixen com a ‘solstici d’hivern’ o de qualsevol altra cosa més indeterminada. Fins i tot s’ha parlat de posar als carrers i places llums nadalenques més ‘inclusives’, suposo que en referència a la gent que practica l’Islam i que amb tot l’enrenou del naixement de Crist tot això li és una mica indiferent –o bé podria arribar a sentir-se exclòs, o ofès, encara que no sigui, això darrer, gaire comprensible. Perquè imposen res a ningú, aquestes festes? Som o no som una societat plural? Hi ha divisió Església-estat? Si les administracions són religiosament neutrals (haurien de ser-ho, amb la Constitució a la mà) per què gasten diners públics (de tots els contribuents, sigui quina sigui la seva fe o ateisme) en decorar els carrers o fer pessebres? I per què els que no creuen en Déu celebren Nadal o el naixement de Crist?
Cadascú viu la seva fe, o els seus dubtes, a la seva manera. A mi sempre m’ha costat creure en Déu, certament, però no en Jesús, una figura a qui puc admirar, com admiro Sòcrates, Aristòtil o en Clint Eastwood: grans homes que han tingut alguna cosa a dir, una lliçó de lucidesa, coratge i art, per dir-ho així, un missatge vital que ens pot fer el camí més fàcil. Per això crec en Nadal, perquè s’ha de celebrar la renovació d’una esperança que tendim a perdre, contínuament, i sense la qual la vida sol fer-se més costeruda. Diguin el que diguin els estoics, la desesperació no és saviesa sinó un maldecap intolerable.
Sap una mica de greu, però, tota aquesta ocultació covarda del cristianisme del qual provenim, com si des de les administracions progressistes s’avergonyissin del betlem i la mula i hi volguessin posar només estrelletes i senyors barbuts i nòrdics, al marge dels reis màgics d’Orient i de tot l’enrenou de la Bíblia. Hom pot creure o no en aquestes figures, però no pot posar-s’hi de perfil, com si temés ofendre ningú perquè reivindica el naixement de Crist, o perquè fins i tot li fes vergonya el tió, el caganer o la simple abundància del brou de la sogra, quan resulta que al món, o al nostre barri, hi ha gent que potser no dinarà tan bé.
N’hi ha que feliciten el ramadà al veí, i es disfressen de cadàver per Halloween, però que això de Nadal ho troben sospitós, cosa del papa de Roma i dels cardenals pederastes. Culturalment tendim a perdre trets, a desdibuixar-nos, a voler sentir-nos part d’una mena de mainstream global nadalenc tòpic i kitsch, amb nadales en anglès, arbres amb leds, Coca-Cola per a tots i pel·lícules de Hollywood. Ens estem tornant beneits. Estem perdent les poques coses bones que tenim, acomplexats i ridículs com a nou-rics, tan pobres com som. Però el que tenim és això, i hem d’oferir-ho, humilment, al nen Jesús, nounat, rei de reis en la bondat i en la serenor, en l’únic que potser importa i no sabem ni preguntar-nos. Bones festes.
