El somni no era això

Madurar, entre altres coses, és aprendre a encabir les expectatives dins la realitat. És a dir, si les persones estem fetes de pragmatisme i desig, de somnis i supervivència, créixer deu consistir a detectar quin és quin: què volem i què tenim, quina aspiració és assequible i quina, en canvi, sembla condemnada a la categoria d’impossible. És clar que podem oscil·lar permamentment entre l’una i l’altra, realitat i expectativa, conscients que ambdues podrien creuar-se en qualsevol moment o bé restar sempre divorciades, separades per la distància inviolable de les línies i les realitats paral·leles. Tanmateix, d’un temps ençà tinc la sensació que moltes persones prefereixen la resignació prematura a la possibilitat d’un eventual incompliment de les expectatives: dit d’una altra manera, m’adono que cada vegada s’instal·la amb més força una mentalitat que, potser per por al patiment o per simple desídia vital, renega dels somnis, els esquiva o, encara pitjor, els confon amb estudis de viabilitat.

Em demano si no hauria de ser obligatori que alguns desitjos abstractes fossin concebuts al marge de la nostra vida quotidiana i del futur immediat, ni que sigui per diferenciar-los de la planificació. I és que, en una època en què costa encarar la frustració o la decepció, atenuar els desitjos i reduir-los a previsions factibles condueix, ben sovint, a un conformisme encobert: a una disminució de les expectatives que les torna tramposament assumibles i que les situa en el lloc dels anhels en majúscules. És un símptoma preocupant, per exemple, parlar amb infants que, en ser preguntats què volen ser de grans, reprodueixen un discurs pràctic necessàriament aliè i fins i tot arriben a plantejar-te que estudiaran una carrera “per gaudir” i una “per guanyar diners”. També és trist conversar amb persones joves, intel·ligents, plenes de talent, que parlen del seu futur sentimental, professional i familiar amb una convicció tan precària i alhora tan aparentment sense fissures com totes les conviccions que s’han heretat sense filtres o que s’han forjat per respondre a unes pautes externes o a una autopercepció que mira més cap a fora que cap endins.

Personalment, una de les coses que trobo menys atractives en algú és que no sigui capaç d’entendre els somnis i els desitjos com a objectius en si mateixos. Tampoc m’entusiasmen, és clar, els individus que viuen tan desconnectats de la vida real que es lliuren a la intangibilitat de les seves aspiracions per no haver de fer front a les tasques urgents o a les responsabilitats concretes del seu dia a dia. L’equilibri, per a mi, passa per conjugar les metes majúscules amb els reptes assequibles; per ser capaços de trobar satisfacció en una feina digna mentre, ni que sigui íntimament, ens recreem en aquella altra feina que, idealitzada o no, ens estimula en el pla teòric. El mateix passa amb l’amor, en què la idealització ràpida condueix a un consum encara més ràpid de l’experiència i, finalment, a una resignació tranquil·la o bé a un abandonament de la relació amarat d’impaciència i desencís. Quan viatgem també ens trobem amb una dicotomia curiosa, estranya, en què la realitat i l’ideal es retroalimenten, si bé el darrer té cada vegada més mala fama. No sé si el que passa és que el cinisme s’ha estès de manera molt precoç o si costa somiar quan ja hi ha hagut una trencadissa de somnis massa gran, però hi identifico certa por, en el rebuig que idealització i materialització cohabitin amb certa harmonia no excloent. És possible estimar la parella sense haver de destruir una hipòtesi indefinible que ens sembla temptadora? És possible treballar de bon grat mentre s’incuba un escenari diferent i, no obstant això, o precisament per això, il·lusionant? És possible tenir fills i ser feliç amb la família i alhora evocar de tant en tant una realitat diferent, o bé no tenir-ne i conviure amb una foto fixa en què juguem amb criatures al parc? És possible imaginar-nos en una París de pel·lícula dels anys 20 sense que algú ens hagi de recordar que la gent hi moria de sífilis i anava bruta?

En definitiva, el que vull dir és que cert escepticisme em sembla saludable i que el realisme el trobo necessari. Però si la mentalitat terrenal, conservadora, conformista i resignada impregna també la part més tendra i pura del nostre imaginari emocional, la part del desig sense filtrar i de les projeccions no-refinades, aleshores ens estarem fent una trampa al solitari. I quan a la feina o a la parella o a la família o a París ens preguntin que què ens passa, que per què allò no ens basta, no sabrem respondre perquè no recordarem què volíem ni quines concessions vàrem fer mentre ens convencíem que el somni era això que tenim, i no allò que una vegada vàrem saber desitjar.

Laura Gost és escriptora