El somriure del personal d’infermeria
Toni Vall acaba de publicar una brillant biografia de Teresa Gimpera, a base de cosir episodis i confessions, amb un resultat molt més profund del que podria semblar. La dona de qui tothom estava enamorat recorda que el seu marit nord-americà, en Craig, sempre li deia que el somriure no costa diners i que és més fàcil somriure que no fer-ho. I que quan ella tornava de passar una temporada als Estats Units i comparava les cares que veia per aquí amb les d’allà, li venien ganes de preguntar a la caixera del súper si estava enfadada o li passava alguna cosa dolenta.
La setmana passada, Toni Nadal explicava a El País que havia inculcat al seu nebot Rafa l’obligació de no queixar-se, d’entrar cada dia a la pista amb bona cara, de no trencar mai una raqueta perquè era senyal de desànim i d’acceptar que encara que fes tot això, les coses no sempre sortirien bé. Obeir, interioritzar i aplicar. I tenir el talent per fer-ho de forma excel·lent, esclar.
En els temps que corren de negativitat, el somriure sembla una provocació, i en aquesta societat competitiva sembla un signe de debilitat. En realitat, el somriure és sempre un primer pas per fer (i fer-se) les coses més fàcils i encomanar confiança.
Ara bé, no es pot confondre somriure amb conformisme. Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb personal sanitari i, molt especialment el personal d’infermeria, m’ha dit que ja no poden més. Que fa dos anys, durant la primera onada, ho van donar tot, potser ingènuament; que aquests dos anys els han passat una gran factura física i emocional, i que aquesta sisena onada les ha acabat de baldar. Que no els estranya que hi hagi tantes infermeres que marxin de Catalunya; que ara potser no recomanarien la infermeria als seus fills. Són gent que van a la feina amb bon ànim, però alguns ja han oblidat que abans entraven a l’hospital amb un somriure.
