El somriure i la política

El meu desig es resumeix en una paraula: somriure. La inspiració me la va donar un dels últims països que vaig visitar: Tailàndia. En diuen el país del somriure. Aquesta experiència em va impressionar molt i m'ha portat a concebre el somriure com una expressió d'amor, d'afecte, típicament humana.

Papa Francesc

Durant la setmana que s'acaba sembla que tothom en l'àmbit de la política hagi tingut un motiu per somriure. Excepte, potser, la gent de Podem, que no saben dissimular. La resta, en canvi, han sabut fer de la necessitat virtut i han intentat comparèixer davant de l'opinió pública com si estiguessin ben convençuts que les coses els van de forma excel·lent. Fins i tot Pedro Sánchez al Marroc, on l'estan collant a base de bé, ha tingut temps per posar bona cara. I en el seu cas, ben mirat, no n'hi ha per menys. La legislatura progressa, després del doble pacte pressupostari a Madrid i Barcelona, i l'estabilitat del govern sembla assegurada per tot l'any. L'únic lloc on el somriure se li va congelar un pèl a Sánchez va ser al Senat, en el cara a cara amb Feijóo, que com veurem després aquest cop venia més ben preparat.

També somriu Salvador Illa –al president Pere Aragonès li costa una mica més–, perquè el PSC ha sabut tancar un acord amb ERC que pot ser l'inici, si no d'una estreta relació, almenys d'una nova etapa en la qual la política a Catalunya ja no estigui dominada per la dinàmica de blocs, independentistes per un costat i constitucionalistes per l'altre, ben enfrontats i irreconciliables. Per a Aragonès, era una necessitat. Per a Illa, una oportunitat i un pas endavant. Si al PSOE li costa teixir una majoria parlamentària per cada votació amb 120 diputats de 349 –falta Alberto Rodríguez, exrepresentant de Podem expulsat després de ser condemnat pel Suprem per una puntada de peu a un policia en una manifestació–, per a ERC és encara més complicat obrir-se pas al parc de la Ciutadella amb 33 escons de 135 que conformen el Parlament.

Exercici de realisme

Sincerament, no vaig tenir mai dubtes ni vaig veure en perill el pacte pressupostari a Catalunya entre ERC i el PSC. És un pur exercici de realisme. Ja veurem d'aquí un temps què passa amb l'aeroport del Prat i si hi ha una verdadera ampliació, o tot es dilata. Però d'entrada s'haurà posat a prova el que ara importa, intentar donar solidesa i mitjans a l'acció del Govern. De moment, la Moncloa dona per bons els esforços fets per satisfer les exigències d'Esquerra en matèria de reformes legals perquè pugui arribar com més aviat millor –si el Suprem ho permet– la rebaixa de la inhabilitació dels seus condemnats en el judici del Procés. Al vaixell socialista li segueixen grinyolant les juntes amb aquest assumpte, pero ara l'important per a Sánchez és mantenir-se a la superfície i continuar navegant. Es tracta de guanyar temps.

De fet, la impressió no és gaire diferent pel que fa a l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i els exconsellers Clara Ponsatí i Toni Comín. És a dir, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) n'ha donat una de freda i una de calenta en la seva resolució desautoritzant la denegació que la justícia belga va acordar com a resposta a les euroordres d'entrega dels ex alts càrrecs de la Generalitat emeses pel jutge del Suprem Pablo Llarena. Al govern espanyol ja li va bé que el Tribunal de Luxemburg hagi limitat els motius pels quals els jutges belgues podrien negar el compliment de les ordres de detenció de Puigdemont i els seus exconsellers, però no té cap pressa per veure'ls a disposició del Suprem.

Al setembre pot arribar la decisió sobre la immunitat de l'expresident, i per al govern espanyol podria ser una complicació com a pròleg d'una campanya electoral que de fet ja està més que començada. En el fons, només en un moment de desesperació, si les enquestes fossin molt dolentes, podria tenir Sánchez la temptació de jugar aquesta carta en termes de cop d'efecte. Per a la justícia espanyola és diferent. En cap cas pot acceptar que la persecució penal dels líders independentistes té alguna cosa a veure amb l'existència de “deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial” o "que afectin la tutela judicial d'un grup objectivament identificable de persones", condicions que ha posat el TJUE com a barreres per complir una ordre europea de detenció. Però s'ha de tenir en compte que qui representa Espanya en les actuacions davant de la justícia europea és l'Advocacia de l'Estat, que no es posa mai en contra dels interessos del govern. Edmundo Bal ho va intentar i ara està buscant espai polític a Ciutadans.

En conversa amb l'ARA, el defensor de Puigdemont, l'advocat Gonzalo Boye, ha explicat que difícilment hi haurà una decisió definitiva sobre la immunitat del seu client que es pugui executar aquest any. “Ni en el pitjor dels casos, i si tot ens anés malament, situació que no imagino, podria existir una resolució ferma sobre aquest assumpte abans de final d'any, perquè el que decideixi el Tribunal General de la Unió Europea encara seria recurrible”. El més previsible, per tant, és que el govern espanyol i Esquerra tinguin camp per córrer i temps de posar a prova la seva retrobada sense sotracs per aquest cantó, i que en paral·lel Puigdemont –que també va aparèixer somrient per comentar l'última decisió de la justícia europea– passi encara com a mínim una bona temporada a Waterloo.

Una altra cara que també hem vist somriure aquesta setmana ha sigut –com dèiem abans– la d'Alberto Núñez Feijóo. Els que reclamem que es vagi trobant la manera d'organitzar enfrontaments parlamentaris entre Sánchez i Feijóo hem tingut un punt de satisfacció en veure'ls passar per la tribuna del Senat fa pocs dies. Va ser interessant perquè fins ara el líder del PP llançava els punys sense haver aconseguit tocar la cara a Sánchez en cap moment. El president del govern espanyol va anar al Senat amb aquesta tranquil·litat, però es va trobar aquesta vegada amb un Feijóo més ben plantat. Hi va haver una guerra de somriures, perquè el líder del PSOE és molt donat a la ironia, i escolta els rivals parlamentaris amb un gest de sorna i mofa molt característics. Però aquest cop va semblar que encaixava els contundents retrets del seu contrincant amb molta menys conya. El PP ha sabut utilitzar a fons els efectes negatius –traduïts en rebaixes de condemnes– de la llei del només sí és sí oferint a la vegada ajuda per canviar-la.

Però si haguéssim de donar un premi al somriure de la setmana seria, sens dubte, per a Salvador Illa. El PSC torna a tenir protagonisme de la mà d'aquest home tranquil, que no va perdre la calma davant d'una pandèmia i que ara està treballant amb la vista posada al Palau de la Generalitat, entenent-se amb la Moncloa –que li dona corda– a la perfecció.