Què són cent anys?
Per aquells atzars de la vida, a través d’una companya ja jubilada, descobreixo que molt a prop de la facultat hi viu una senyora de cent anys, la Francesca Valls, que havia estat alumna de l’Institut Escola Pi i Margall, situat a Balmes amb Rosselló, durant la República. També per atzar, resulta que en Salvador Domènech, especialista en recollir papers i conèixer persones d’aquell temps, és un bon amic de la Francesca. En Salvador ha editat el dietari d’Encarnació Martorell, una exalumna del Grup Escolar Ramon Llull, que hem llegit a classe amb la seva ajuda i orientació. És un recol·lector d’històries de vida, de records petits d’aquell temps de la renovació pedagògica catalana. S’interessa per les memòries singulars que no surten als llibres dels fets cronològics i que mai no entren a examen. Són els records que no posarem en una placa a l’entrada d’un edifici. Les ombres es preserven sense fer-se explícites.
Entusiasmats, organitzem un dia i una hora perquè la Francesca pugui venir a trobar-se amb els estudiants d’educació. Són un grup de joves de primer curs. Acaben de començar. Encara conserven en l’imaginari el mite del mestre que salva vides i transforma el món. És un imaginari importantíssim, que ens cal preservar com un projecte col·lectiu, malgrat tots els obstacles polítics, administratius i socials.
La Francesca és un esperit jove. Parlo per telèfon amb ella. El to de veu és sòlid i vellutat. Enraona amb la determinació de qui segueix vivint la vida amb força. A canvi de venir, demana unes flors “i un text ben bonic”. Quedem que en Salvador l’acompanyarà a l’acte. El dia previst, la Francesca travessa el llindar de la facultat. Està contenta i una mica nerviosa. Camina recolzada al bastó amb una velocitat inèdita. No l’atrapem. Té la pell fina, una mirada trapella. Li agrada la planta que hem escollit.
A dins l’auditori, l’estudiantat està amatent. La Francesca comença a explicar coses. La vida l’ha tractada bé, i encara l'hi tracta. Anar a l’Institut Escola era agradable. Tothom s’avenia. Reien molt. Els professors també. Era l’únic lloc on ningú li deia Cesca o Paquita, sinó Francesca, així, amb el seu nom de veritat. Ens explica com va sortir al carrer el dia de la proclamació de la República, l’entusiasme de la gent. Quan parla dels bombardejos recorda una amiga que va morir intentant protegir la seva germana petita. Se li omplen els ulls de llàgrimes quan descriu els cossos atapeint l’Hospital Clínic. Una estudiant li pregunta com tractaven la depressió i els problemes de salut mental. La Francesca, amatent, respon “d’això no en teníem”. Una altra estudiant pregunta pels “feminismes”. La Francesca, obrint molt els ulls, respon: “No ens feia falta: tots érem iguals i ens tractàvem amb respecte”. L’asincronia del context es posa en evidència. Què són cent anys? Aquest instant de trobar-se junts per parlar del que hem viscut, d’entendre que les hores ens fan ser qui som, de prendre consciència dels mites que ens sostenen encara i, sobretot, d’escoltar els més grans, els inoblidables savis del nostre poble.
