De Son Goku a Bugs Bunny
Recordo prou el gegantí impacte cultural i lingüístic que va significar l’emissió de Bola de Drac per TV3 a la dècada dels 90 per entendre i empatitzar amb el dol generacional que observo des d'aquest matí entre els fills dels boomers i altres mil·lennials arran de la mort del creador de la sèrie, Akira Toriyama. Són les criatures que es quedaven hipnotitzades davant el televisor quan la inoblidable veu de Jordi Vila els convidava a seguir les peripècies de Son Goku a la percaça de les set boles de drac.
En aquella època, la televisió era el mitjà prescriptor de gairebé totes les tendències i consums populars, però, a més a més, qualsevol generació de l'època podia trobar a TV3 un contingut del qual parlar l’endemà amb la seva tribu.
De dibuixos japonesos a la tele ja n’hi havia hagut a TVE, com ara Meteoro i les no menys mítiques Heidi, Marco i Mazinger Z, que van arribar a nivells de fenomen de masses. Però com a teleespectador educat en els cartoons americans de finals dels 50 i 60, em feien bola els animes japonesos, amb el seu hieratisme, tremendisme i èpica de fantasia i ciència-ficció. Nosaltres havíem crescut amb la ironia càustica, la burla del perill i la irreverència davant l’autoritat de l’únic conill guanyador d’un Oscar, Bugs Bunny, i tota la troupe estrafolària de la Warner Brothers, incloses les trampes per a coiots de la marca Acme. Aquells personatges conreaven un sentit de l’humor que donava pistes a la canalla per entendre de què reien els adults i quins eren els codis de carrer que es trobarien quan fossin grans. En aquella televisió oficialista, poques frases sonaven més alternatives que aquell desafiant “què hi ha de nou, mestre?”
