On són les granotes de l’Albufera? On són?

Ja sé que avui en dia no està ben vist parlar del passat o de les velles enyorances. Envellir té un preu insospitat i el jovent a qui volem deixar les nostres històries en herència està massa preocupat pel futur incert que els envolta. Però deixeu-me escriure sobre les granotes verdes de llargues cames, les de Son Monget, al llindar dels aiguals del nord. Si ho faig, tal vegada, encara podré gaudir d’un polsim d’esperança per l’aiguamoll que ens ha donat la vida a generacions i generacions de marjaleres i marjalers.

Els pares conraven un hort i una rota dins el terme de Son Monget a Muro, al costat de la font de Son Sant Joan. Aleshores érem infants i no teníem prou força als braços per poder ajudar a les feixugues tasques de la marjal. Aprofitàvem per trescar sínies, síquies i camins fronterers a les terres desconegudes dels aiguamolls. En aquella època, jo encara no havia conegut les colossals històries de John F. La Trobe Bateman, ni les de l’enginyer Henry Waring, i encara menys les del predicador anglicà Wilhem Green; els anglesos que projectaren la dessecació i solcaren les terres baixes on habitaven llegendes i febres, on avui els estanys de la mar petita clamen per recobrar allò que era seu.

Als paratges d’aigua, vent i canyet, el que més ens agradava als infants era agafar granotes i tortugues, quasi sempre amb les nostres petites mans. Ens fascinaven, potser perquè a vegades a les històries de fades o llegendes solien sortir com les guardianes dels tresors on els herois havien d’aconseguir arribar o com figures maternals protectores de les cases, que havien de venerar per rebre’n a canvi la benedicció. De granots de panxa rodona i granotes verdes n’hi havia milers i milers, no s’acabaven mai. Els horabaixes de primavera eren un espectacle sonor únic i majestuós. Els mascles feien el seu festeig raucant amb aquelles veus i gemecs profunds –roc-roc-roc una vegada i una altra. Era un cant reiterat a l’eternitat, a la vida. Les granotes –que no sabien res dels rellotges ni de temps marcats– començaven a cantar totes alhora, just quan el sol començava a pondre’s. En aquells anys, i de mica en mica, començàrem a estimar aquelles terres incògnites, frontereres. Afortunadament, avui hi ha molta gent d’aquí i de fora de Mallorca que estima l’Albufera. L’estimen perquè l’han trepitjada, olorada i sentida. Quan l’escolten senten el seu batec de vida. Caminar en silenci pel camí d’en Palet, cercar l’ombra del Pinar, contemplar les vaques al camí dels Polls és un vertader delit. L’únic que em fa mal és el silenci que han deixat les granotes, ja no hi són. Ja no hi ha festeig. On són, on habiten les granotes ara?

En aquest punt hauria de parlar de l’aigua salada que envaeix l’ecosistema, dels flamencs que han vingut a cercar la sal, de com es mor lentament la nostra estimada Albufera. Però ja n’hi ha prou de lamentacions, del que hauríem de fer, del que no fan o feim. Som nosaltres els que hem de parlar i hem de fer, deixant de banda els falsos profetes que no estimen aquests paratges i que tan sols hi van per sortir a les fotos dels gabinets de comunicació o a les xarxes socials. Fer consciència i assaborir aquest meravellós ésser viu que batega amb dificultat per culpa dels especuladors de l’aigua dolça i dels fossers que la voldrien morta. On viurà l’antic i mil·lenari sorell o peix espinós (Gasterosteus Aculeatus) si ens bevem tota l’aigua de la font de Lilàs i dels ullals encallats? Massa amenaces i poca consciència, ens cal tenir-li més estimació i cura. Facem teràpia de l’ànima als llissers, a Gatamoix o al camí de can Vauma.

Les antigues cultures a la vora dels grans rius, consideraven les granotes elements representatius de la fecunditat. Eren animals lunars, que associats l’un amb l’altre podien desenvolupar la pluja tan desitjada. Potser per aquest motiu, per la fecunditat i l’aigua dolça hauríem d’adoptar-la com emblema o símbol del Parc Natural. Si tornessin les granotes significaria que la vida i la salut també haurien tornat. El millor, l’esperança que deia al principi, és que encara ens importen les granotes verdes, La pregunta és: què podem fer nosaltres per elles? Què podem fer per tal que tornin? Què podem fer?