“Son habas contadas”

Els que tenim els pares i els amics més propers en una altra comarca ja ens en vam acomiadar per uns mesos tot just acabar la mona. Sabíem que ens tornarien a tancar. ¿Era de calaix, doncs?

No em digueu que no us ha vingut al cap aquesta expressió per dir que era claríssim que farien marxa enrere en el desconfinament. (I que consti que no perquè ja sabéssim que aniria així -que només ens aviaven per “donar aire a l’economia”-, ara estem menys decebuts). D’acord que ser de calaix ens remet cada vegada menys al castellà ser de cajón, que és d’on ve, sens dubte (no passa com amb de perduts al riu o barrabassades per l’estil). Per tant, ¿val la pena que quan ens l’anem trobant continuem castigant-lo al quarto fosc dels castellanismes? No ho sé. El diccionari de frases fetes de M. Teresa Espinal ja l’ha acollit. Ara bé, ¿tenim altres maneres de dir el mateix però sense haver de recórrer a una expressió importada? Què me’n dieu de ser faves comptades? Ep, que fent aquest article he descobert que també existeix en castellà i la recullen tots els diccionaris (¿qui la devia manllevar de qui?). Això sí, a part de voler dir que una cosa és clara com l’aigua o que cau pel seu propi pes (n’hi ha moltes, sí, d’alternatives!), també serveix per expressar que certes coses són un nombre fix i en general escàs. Sembla que tot plegat ve del costum ancestral de fer servir les faves per fer números a plaça o votacions (ja es veu que des de sempre a la cuina no tothom les aprecia igual).

També és curiosa l’evolució de l’expressió ser de cajón. Es veu que originalment volia dir ser regular i corrent, perquè feia referència a les paraules d’ús més comú a les primeres impremtes, que es guardaven en un calaix ja fetes i així no calia fer-les una vegada i una altra. De fet, el millor diccionari castellà-català que tenim (que malauradament està del tot desfasat) ens diu que en català ser de cajón és “ésser corrent, ésser comú, que ja se sap”. Això vol dir que encara té en compte el significat original (que els diccionaris castellans ja ni recullen).

Algú podria tenir la temptació de traduir ser de cajón per ser de caixó. Precisament se n’ha recollit algun testimoni escrit amb el significat d’habitual. I també és cert que més d’un traductor automàtic matusser ha fet de les seves i a la xarxa ja hi trobem coses evidents que són “de caixó”. Ara bé, els cajones, en principi, són o bé caixes o bé calaixos. Sí que és cert que modernament s’ha proposat caixó com a possible traducció de l’instrument cajón ; ja veurem si arrela. El problema és que, tradicionalment, el sufix -ó en català serveix per empetitir, no per engrandir. Per això un caixó és una caixa petita, tot i que la pressió és forta (segons el Diccionari normatiu valencià és una “caixa gran”). Ja se sap, això de la mida no són mai faves comptades!