Són uns 'hooligans'


Cada època té un model predominant d’individu, marcat per un perfil ideològic i estètic. A finals dels anys 60 i durant els 70 ens vam alliberar alegrement de la cotilla religiosa i vam combatre la dialèctica guerrafredista nuclear: marcava la pauta el "fes l’amor i no la guerra". Van caure corbates, les faldilles es van escurçar. Vam mirar a l’Orient amb curiositat espiritual. Hi havia obertura mental i optimisme ambiental. Crèiem en el progrés. Es volia fer lloc per a tothom en el festí d’un capitalisme per reformar, d’unes classes socials per igualar, d’una llibertat per expandir. La cosa no va anar ben bé així, esclar.
Mig segle després, s'ha girat la truita. Ho havíem anat ensumant des de la revolució conservadora de Thatcher i Reagan, demòcrates d'ordre. Amb el narcisisme egopolític del desfermat tàndem Trump-Musk, hem fet un salt d'escala. Ja no queda cap dubte del nou paradigma: el dret a fer-se ric i a exercir descarnadament el poder que això t’atorga. La democràcia està en venda i l'estan comprant uns hooligans de la llibertat. Borges ironitzava sobre aquelles traduccions perfectes en què un sospita que l'original és infidel a la traducció. Doncs això: Thatcher i Reagan han quedat com uns originals fake. Trump i Musk són obscenament rics i estan disposats a fer i desfer a plaer. Saben que res els penalitzarà, tant si giren l’estat de dret del revés com si regiren la geopolítica i ignoren la crisi climàtica. I la mateixa ironia borgiana la podem aplicar als neonazis Weidel i Kickl. La brutalitat del Hitler original ha estat reescrita per suavitzar-ne les formes i assegurar-ne el fons: odi a la diferència.
Com deia Rafael Argullol diumenge passat a l'ARA, el triomf del capitalisme és tan aclaparador que la mateixa paraula ha desaparegut del llenguatge habitual. Directament tothom vol ser milionari i deixar de treballar. Aquest és l’horitzó íntim universal, al qual responen els lideratges antipolítics (anti bé comú, anti bé públic, anti consens social, anti regulació del mercat, antiestat) de Trump, Milei i la ultradreta europea. També el podríem descriure com un despotisme il·lustrat per descomptat sense Il·lustració i amb el seu clàssic lema reinterpretat: tot per al poble, però... contra el poble. I ves per on el poble, decebut amb tot, desesperat, els vota igualment. Esclar, el poble venia de l’altiva esquerra ben instal·lada, la dels intel·lectuals raonables i moralitzants que des de la trona proclamaven que "el diner no fa la felicitat". I el diner s’anava concentrant en mans d’uns magnats sense límits, reis de la imprudència, que s’han fet amos de tot, relat inclòs.
L’ideal socràtic del savi auster s'ha esfumat. També el del polític pragmàtic raonable. Amb Déu mort i enterrat, amb les utopies substituïdes per distopies, amb les ideologies revolucionàries desacreditades, amb la catàstrofe climàtica a la porta de casa amb incendis i aiguats, només queda el diner com a horitzó de salvació i la versió més rudimentària i rebregada de pàtria com a ancoratge de la tribu. No una pàtria-cultura o una nació de ciutadans, sinó una pàtria-mur bel·ligerant, una nació forjada contra els enemics externs i interns. Aquesta és la precària felicitat que empaitem a cegues: cartera i bandera excloents.
La ultradreta de l’ultraindividualisme, l’autoproclamat capitalisme llibertari, és una ventada huracanada que s’ho està enduent tot. Com aquelles tramuntanades hivernals que duren i duren, et glacen l’esperit, et tanquen a casa i t'emboiren l'enteniment. Potser la bona notícia és que al final, quan la tempesta amaini, tornarà a sortir el sol i amb la calma del paisatge desolat retrobarem la bellesa antiga. Després de la pesta negra va venir el Renaixement. Llavors, un dia ens mirarem als ulls els uns als altres per construir plegats un futur millor. Potser. Només potser.
Però ara mateix, ficats en aquest remolí de por i fatalisme, en què l'esperança ha esdevingut un afer estrictament privat, personal, intransferible i monetari, fa basarda veure què diuen i què poden arribar a fer els que mouen els algoritmes de la comunicació en nom d'una falsa llibertat i s'han fet seus els despatxos del poble: hooligans d'una democràcia a la deriva.