Són les institucions!

La diferència entre un bon país i un mal país per viure no és la naturalesa humana, no és una qüestió genètica. La diferència són les institucions. Salvant el paisatge i el que en depèn, com la gastronomia –que ja vam aprendre que era el paisatge al plat–, el paisanatge és fonamental, però de les institucions depèn que els excessos de la naturalesa humana no es desbordin.

Malgrat la propaganda xinesa, russa, cubana o saudita, és obvi que a les democràcies es viu millor que a les autocràcies, excepte si ets home i et dius Saüd.

La diferència bàsica per a la vida bona és la salut universal, però sobretot que les democràcies es dotin d’un marc institucional que protegeixi els drets humans, les dissidències, la llibertat de premsa i opinió, i que s’acceptin les regles de joc comunes que hauria de fer complir el poder judicial.

Espanya i Catalunya són democràcies imperfectes, però democràcies. Democràcies en construcció i sense cap garantia de no retrocedir a les tenebres. Com totes. De fet, totes les democràcies són més o menys disfuncionals i voluntarioses. I, si no, que els hi expliquin als nord-americans que van veure estupefactes com s’assaltava el Capitoli.

DESIMBOLTURA

Algú pot pensar que mentir amb autoritat pot ser una virtut política i un avantatge en la lluita partidista, però és una actitud profundament antidemocràtica. En política també existeix la veritat, i no precisament la de Plató, que parlava de “nobles mentides” amb les quals es podia enganyar un poble ignorant, sinó la de Bertrand Russell, que afirmava que la veritat “no és un criteri sinó una propietat dels judicis o les creences”.

La política té més d’humà que de ciència, però es relaciona malament amb la feblesa humana de la mentida o el doble tracte que perjudica les institucions. Encara que la veritat sigui incòmoda, encara és més incòmode mirar d’ocultar-la, i és per això que Laura Borràs està fent un flac favor a la salut del debat públic, a la institució que presideix i al seu propi partit quan el primer que diu després de la seva sentència és que s’ha demostrat la seva innocència. No, els fets són que el TSJC considera que és culpable d’un delicte de prevaricació i falsedat documental continuada.

Una altra cosa ben diferent és que les normes de la contractació pública siguin excessivament feixugues i que en la pràctica l’administració catalana afavoreixi la paràlisi perquè els funcionaris no volen riscos i els gestors decideixin sovint tirar pel dret. Però és un fet que Borràs va atorgar contractes menors a un amic per valor de més de 300.000 euros i que això és un mal ús dels diners públics. Les diferents vares de mesurar de Borràs no conviden a la confiança quan descarta aplicar-se els mateixos criteris que va acatar en el cas de la suspensió del diputat Pau Juvillà.

Dit això, la Sra. Borràs també té raons per revoltar-se. Que la sentència és manifestament “desproporcionada i excessiva” en la pena ho diuen els mateixos jutges, el vot particular i la rara petició d’un indult a les mateixes pàgines. Un indult en forma de patata calenta per a Pedro Sánchez que permetria al PP acusar-lo novament de ser un fluix amb els independentistes, però que els recursos dilataran.

La qüestió ara és quant degenerarà la discussió pública fins a la substitució de Borràs a la presidència del Parlament. A partir del cas de l’expresident Quim Torra, el gener del 2022, la inelegibilitat dels condemnats està considerada una incompatibilitat sobrevinguda amb ocupar un càrrec electe des del moment en què surt la sentència. No en el moment en què esdevé ferma.

EL DILEMA DE JUNTS

Una altra característica dels països que avancen és la llibertat del debat i el respecte a la premsa, a la qual no queda bé sotmetre a campanyetes de groupies a les xarxes. L’honestedat de criteri i la valentia del debat i, especialment, de la premsa afavoreix una anàlisi i una execució de solucions als problemes millors.

En aquest sentit, JxCat està en un moment de reconstrucció incipient en què no avançarà sinó acosta les enormes diferències que hi ha ara entre els seus discursos públic i privat. L’aplaudiment a les portes del Parlament no és creïble. Un repàs de la fotografia mostra presències com la de l’expresident Torra, un outsider de JxCat, i absències rellevants com la del candidat a les municipals a Barcelona. Xavier Trias no és compatible amb Borràs, no comparteix la seva idea de la política ni vol que aparegui en la seva campanya. De fet, ja va deixar clar que preferia anar a Múrcia a jugar a golf que donar-li suport públicament quan va comparèixer davant el TSJC. També deia Russell que el més difícil a la vida és saber quin pont has de creuar i quin has de cremar. Bona part del ferro de Junts ho sap i vol que Borràs i els seus supporters passin a un segon pla, però s’esperaran que passin les eleccions municipals. Mentrestant, atents al desgast institucional.