Són els mateixos de sempre, i són menys

Ho recordo perfectament. Aquells acudits sobre dones, homosexuals o persones de raça negra eren increïblement freqüents a la meva joventut. Tothom reia. A tothom li feien gràcia les bromes que tenien per base una discriminació, i ho recordo bé perquè només puc localitzar en la meva memòria una sola vegada en què una persona va fer un comentari mostrant la seva disconformitat amb aquells acudits. No cal dir que tothom va trobar que aquella persona era una malcarada.

La discriminació, de fet, era el més normal. Als voltants dels noranta del segle XX, els comentaris denigradors sobre les dones eren constants. Molts no les veien ni com a éssers humans, sinó com una mena d’errades de la natura, que havia creat subjectes psíquicament defectuosos però sovint físicament agradables. Éssers que no havien de tenir opinió pròpia ni poder de decisió, i que quan expressaven qualsevol de les dues coses, sistemàticament s’equivocaven. No servien per conduir ni per fer moltíssimes feines. El seu lloc natural només era ser, si s’esqueia, un objecte de desig dels homes.

Els homes homosexuals eren objecte de burla, o de por fins i tot. Se’ls vexava o se’ls evitava, o se’ls respectava –d’alguna manera– només en espectacles d’humor o transformisme, que posaven l’accent precisament en allò que es veia com una raresa. Si l’homosexual era la dona, el buit social era màxim. Només se la començava a veure com a objecte de desig gràcies al cinema pornogràfic... A més, era considerada molt ofensiva l’expressió pública d’afecte entre dos homosexuals.

El racisme era habitual. Tothom mirava pel carrer els pocs subsaharians que hi havia. Els magribins eren considerats sistemàticament delinqüents, i fins i tot hi havia malfiança cap als jueus. Els acudits sobre altres nacionalitats també eren habituals, particularment sobre els francesos.

Recordo dos trets més que ara em sorprenen. Tothom odiava pagar impostos. Es pensava que els governs robaven els diners, i no es veien totes les obres i serveis públics que es feien amb aquells calés. Finalment, el sexe era un gran tabú. Se’n parlava poc a les famílies, i a les reunions d’amics només sortia en clau d’humor o de fita. No era un tema de cap conversa mínimament seriosa.

Quan veig que molts dels esmentats són els actuals missatges de l’extrema dreta, m’adono que els seus integrants, sense ser-ne conscients, eren nombrosos en la societat de llavors, fins i tot entre gent que deia ser d’esquerres i que mantenia un biaix autoritari que s’emmirallava en l’exemple soviètic. Votaven partits que no es paraven exactament en aquests missatges, tret del tema dels impostos, però que donaven per descomptat la resta del discurs que he resumit. Començava a emergir llavors un canvi social cap a una existència molt més solidària i que evités qualsevol discriminació, que actualment és potser el pensament normalitzat de moltes més persones. L’homosexualitat ha deixat de ser un problema per a l’enorme majoria. La discriminació de la dona està mal vista molt més sovint i, malgrat que sempre hi ha contratemps, es rebutja molt el racisme.

N’hi ha, però, que no han canviat i no entenen per què la majoria sí que ho ha fet. Es fixen molt en aquells que des de l’esquerra intenten acabar del tot amb qualsevol forma de discriminació endinsant-se també en el terreny del llenguatge i de l’humor, provocant de vegades un conservadorisme contraproduent per a l’objectiu perseguit.

Aquest grup que mira al passat és la base del votant d’extrema dreta, que intenta que de nou una massa important de gent torni als parers del passat apel·lant sobretot al seu patriotisme, tornant a fer les coses “com cal”. No són tants i, si no ens equivoquem amb la forma de difusió dels missatges polítics dels demòcrates, seran cada cop menys. Cal fer entendre a la ciutadania que la solidaritat és la principal eina evolutiva que ens ha permès arribar on som ara. I que l’individualisme només beneficia els que ja tenen més que els altres, fent-los cada cop més poderosos.

Els feixistes han perdut la por que van tenir durant molts anys després de la Segona Guerra Mundial. Havien perdut la guerra i, allà on es va mantenir, el feixisme va anar mutant o va desaparèixer, però sempre va acabar assenyalat i rebutjat. Sobta que ara parlin amb aquesta poca vergonya d’aquests referents extremadament violents. Fer-los front depèn de nosaltres, i és sobretot responsabilitat dels partits que no són d’extrema dreta. Si funcionen malament, el feixisme voldrà tornar a fer-los desaparèixer.

I ho pot aconseguir.