Són més habitatges el que necessitam?

És com si un foll ple de renou i de fúria s’hagués fet càrrec de tots el mecanismes que intervenen en la marxa del país. Ell atén tan sols les indicacions del caos general i de la incapacitat particular: ho arrossega tot cap al que li han dit que era el creixement de l’economia i la felicitat delirant de la població. El foll shakespearià no té aturall, podríem pensar sovint que en la seva feina hi troba encara motius d’un plaer suplementari generat per onades de fogosa virulència. Estimulat pels enemics del país –del poble-, no deixa un pam de terra per a guaret. Ell, sempre endavant.

Es tracta d’ancorar a l’horitzó una realitat que ja se’ns endú. Perquè ningú no en pugui canviar el sentit i esdevengui destí ineluctable: no hi ha cap més sortida que el creixement desaforat que vivim a Eivissa i a Mallorca –veurem què passarà a Menorca i si hi ha manera de treure aguller de la qüestió de Formentera.

Aquesta situació explota cada dia per un repunt diferent. Ara és l’habitatge. Polítics i empresaris constructors ens presenten aquesta activitat com la solució de tots els mals. En la construcció de mils i mils d’habitatges hi haurem de participar tots. Els terrenys per construir els aportaran les institucions públiques, que se serviran dels nostres imposts. I no és que servidor es vulgui presentar com a insolidari en manifestar el seu desig de no col·laborar a resoldre aquest problema i d’aquesta manera. Al contrari, es tractaria de substituir el creixement pel decreixement. Aquest concepte l’han començat a fer públic, molt tímidament, alguns polítics, però des de fa uns mesos –eleccions– la majoria s’ha alineat amb el creixement –més carreteres i autopistes, ampliació de l‘aeroport, més creuers, més ofec general. Fins que ens puguin cobrar per l’ombra d’un pi mig socarrat.

A la gent que vol la destrucció del nostre país, els hem de continuar saludant com si fossin ciutadans i ciutadanes que malden per una millor qualitat de vida, per un país més pròsper? Hora seria, com a primera provisió, de començar a assenyalar-los amb el dit: que sàpiguen que ho sabem i que sabem qui són.