Són els parcs aquàtics una metàfora perfecta de la societat postcapitalista?

Anem a dir-ho clarament: els parcs aquàtics no són guais però semblen molt guais. És difícil resistir-se a la promesa de diversió trepidant i atraccions estimulants sumades a la possibilitat d’estar en remull i una provisió sempre excessiva de panets, patates de bossa i begudes fresques, incloent-hi sucs i/o cervesa. 

Això es correspon bastant a la realitat, cert. Però la realitat també inclou cues interminables al sol i, pel client atent i sensible, la necessària pregunta: són els parcs aquàtics una metàfora perfecta de la societat postcapitalista? 

La resposta, com no podia ser d’altra manera, és sí i no. 

És fàcil pensar que sí perquè existeix una cosa anomenada Fast Pass, que és una clara comoditat turbocapitalista, com quasi tot el que duu la paraula fast davant. El Fast Track dels aeroports, per exemple. De fet, funcionen tots dos de manera sorprenentment semblant. Fase U: el capitalisme crea una comoditat, com són els parcs aquàtics o els aeroports. Fase Dos: incrementes exponencialment el teu profit amb un mètode de creixement d’usuaris que implica un abaratiment de costos i, per tant, un deteriorament del servei, sigui perquè has de retallar per algun costat o per excés de demanda o per totes dues raons. Fase Tres: crees un servei prèmium que permet a qui s’ho pot permetre tornar a viure una experiència més o manco semblant a la de la Fase U com si no t’ho haguessis carregat tot durant la Fase Dos. Però aquí hi ha el tema: mai no pots tornar a la Fase U. La Fase U ja ha quedat enrere. 

Les comoditats del servei prèmium són el patató: és un sistema fracassat traient-se la careta, perquè diria que si els clients de Fast Track i els matats que fan cua tenen les mateixes possibilitats de morir, en cas d’accident aeri, tot i que els primers hagin entrat primer i potser estiguin dos o tres mil·límetres més amples en el seu taüt amb ales. De la mateixa manera, en els parcs aquàtics, tots aquells petits dèspotes insolidaris, classistes arrogants i estirats elitistes que exerceixen el seu privilegi sense vergonya brandant la seva polsera vermella, acaben nedant en les mateixes piscines –i, per tant, el mateix pixum– que tota la resta de desgraciats que els miram de reüll, amb els ulls injectats d’odi, mentre aguantam la pregunta, aquesta no necessària però sí recurrent, dels nostres fills: quant ens falta? 

Converteix això els parcs aquàtics en una al·legoria quasi impecable de com funciona el món actual, amb una classe dominant que et passa per davant perquè assumeix que els doblers equivalen a dret natural i una classe mitjana que creu que paga pels mateixos drets però que és contínuament estafada i escarnida pel sistema? 

I les classes baixes? Es mesclava gent de tota casta als brolladors del parc de les Estacions, tot i que enguany volen baixos i l’Ajuntament ha decidit que les fonts ragin anèmicament. Supòs que diran que per motius d’estalvi, però sospit que algú a l’Ajuntament va considerar poc estètic això que un estol d’infants de tots els colors poguessin riure i jugar a l’aigua sense passar per caixa. Encara gràcies que a cap regidor se li ha acudit l’opció del ‘Palma Fast Pass’, però tampoc ho descart.