On són ses margalides?

Les setmanes fosques s’han d’enlluernar amb detalls que resplendeixin, que ens facin estar millor. Fa un grapat de capvespres vaig visionar un producte interessant, per inesperat. Possiblement he tingut una primavera poc atenta i no havia reparat en la posada de llarg del documental 'On són ses margalides?', un treball de Joan Trias i Toni Escanellas que posa sobre la taula la història de Tots Sants, una de les bandes manacorines de l’anomenat –mal anomenat?– “rock català” dels anys noranta més singular i relativament oblidada. Dic relativament perquè són munió les persones que els recorden i alguns dels seus temes esdevingueren referencials. Així, Escanellas i Trias expliquen el recorregut del grup del Llevant mallorquí liderat pel carismàtic Xavier Ramis, mort el 2011 quan tot just la banda mirava de tenir una segona vida, des dels inicis fins a la seva formació actual amb la veu del jove Roger Pistola. A casa reconec que a la ja llunyana adolescència de cintes de casset gravades i marcades amb retolador hi entraren amb més rapidesa uns altres manacorins, els Ocults, però Tots Sants i aquella força molt especial, amb una sonoritat semblant a uns altres “rars” de l’escena en català del moment, els Sangtraït, em marcaren. Illa Maria i Ca de Bou són a l’Olimp de les cançons de les nostres vides, segurament per sempre. Per a mi els temes de Tots Sants, injectats per vells amics que en alguns casos han esdevingut nous, són un camí per reprendre.

Representaren, com bé diu el periodista musical Joan Cabot al documental, una reacció instintiva i poc ideològica a la Mallorca i l’Espanya triomfalista dels noranta i ho feren, a més, sonant molt bé.

'On són ses margalides?', agafant una estrofa de la cançó Mort en vida de l’LP Màxima audiència (PICAP, 1993), era una feina necessària, que no es pot deixar de felicitar. Parlant-ho, aquests dies, amb el cantant, escriptor, antropòleg i curoller Marcel Pich, coincidíem amb la idea que tot i que el guió i l’estructura són molt correctes –amb intervencions dels protagonistes i d’experts com el citat Cabot, l’historiador Tomeu Canyelles o la periodista Mònica Borràs–, hauria estat potent donar un paper més rellevant a la història, de malaurat final tràgic, del cantant del grup, la veritable ànima d’unes lletres i un esperit que Tots Sants traspuava, sense menystenir la bona tasca de la resta de membres del grup: Jaume Estelrich, Aurelio Pérez, Àlex Vadell i Marcos Gil. Diria que no s’ha fet per un cert sentit del tabú encara prou present a tot el que feim els illencs. En altres indrets del nostre domini lingüístic ho haurien fet un pèl diferent. Una llàstima, tot i que en puc entendre els motius. Però no importa. El treball és impecable. Sigui com sigui, 'On són ses margalides?' ajuda a quelcom que des d’aquesta columna hem vindicat sense descans: generar memòria. Un relat col·lectiu ampli que, a més, i això és la clau de volta de tot, molta gent reclama sense dir-ho gaire fort.

Les margalides de Tots Sants i la veu del desaparegut Ramis m’acompanyen un final de juliol en una Barcelona que crema en tots els sentits i on, un any més, em perd l’olor d’alfabeguera dels Cossiers de Sant Jaume, a la meva Algaida estimada. Els carrers s’omplen, com pertot, de ‘turistum’ –prego a l’equip d’estimades i eficients correctores lingüístiques del diari que no em canviïn un terme que fa joc amb allò tan mallorquí de “xum-xum”–. Queda anar a l’Empordà a trescar o la idea, magnífica, de fer un bot a la sala Ovidi Montllor, al Mercat de les Flors, per veure-hi aquesta meravella que és “Rostoll cremat, dramatúrgia del gran Toni Gomila, dirigida per Oriol Broggi, amb la participació de més manacorins a Barcelona com Joan Miquel Artigues, que fa d’ajudant de direcció, i Francesca Vadell, que hi actua deliciosament. I tanmateix, els sons de Tots Sants retronen dins el cap, a qualsevol hora. I porten, ai las, records. De Sants estant, idò, retrobar aquelles melodies em porta a reflexions més genèriques. La memòria i mirar cap enrere no és només una qüestió política i col·lectiva. Que també. És, per sobre de tot, al meu parer, un exercici íntim amorós. Li llegia al poeta de Sabadell – sens dubte el Manacor de la Catalunya continental– Francesc Garriga Barata ( 1932-2015) uns versos que diuen “sempre en surts malferit, dels records”. Jo hi he de discrepar. Els records, quan no són nostàlgia seca, no embruteixen. Són benzina, són aliment proteínic i vitamínic per avançar. Forneixen els futurs possibles i t’ajuden a saber qui ets i cap on vols anar. Et donen possibilitats. T’ungeixen del millor que pots donar. Són projecte, força, voluntat i esperança. Amor, en definitiva. No ens enganem, amics. Deixem-nos de dois. No hi ha res millor.