Que el soroll no es mengi la política

L’aritmètica parlamentària espanyola pivota sobre una majoria on tots els actors són igual de necessaris. Per a la majoria absoluta fan la mateixa falta els 122 diputats del PSOE que els 26 diputats de Sumar, els 5 de Podem, els 7 d’Esquerra, els 7 de Junts i tota la resta que van servir per fer president Pedro Sánchez. A l’altra banda de la balança hi queden el PP i Vox com a antagonistes. 

Sense la possibilitat de la geometria variable per forjar majories diverses ens situem en un escenari nou, que encara no s’havia donat. Cada partit, en cada votació, té la legítima possibilitat de fer un pols al govern socialista i presentar-se davant l’electorat com el més astut, el més valent, el més eficaç, el més coherent, el més de tot. Com en aquell vell anunci de detergent que presumia de rentar més blanc que el producte de la competència, a cada votació es creu que hi ha la possibilitat de dir que uns són millors que la resta, que uns planten cara i els altres s’agenollen, que uns pensen en el país i els altres pensen en el partit, que uns són útils i els altres són inútils. En definitiva, a cada votació hi ha una batalla pel relat.

Òbviament, això no té res de nou en política. Els partits polítics competeixen entre ells per engrescar la part de l’electorat que potencialment els pot votar i evitar que s’equivoquin a l’hora de triar perquè el seu producte renta més blanc. Ara, quan les votacions al Congrés venen d’un vot, la batalla pel relat serà descarnada. A cada jugada, a cada tirada de daus, els uns, els altres i els de més enllà amenaçaran de prémer el botó nuclear de la legislatura que ho podria fer volar tot pels aires si no s’acaba accedint a les peticions que defensen. I també ho farà l’oposició.

Ja ho vam veure amb la constitució de la mesa del Congrés, després en la investidura de Sánchez i aquesta mateixa setmana ho hem vist en les votacions per convalidar els decrets llei que havia aprovat el consell de ministres. Han estat dies de gestos, declaracions, silencis, amenaces, desdenys, afalacs, cinismes diversos i paraules greus. Ha estat, sobretot, un teatre per fer relat en què el menys important acabava sent el que s’aprovava o es deixava d’aprovar. Només la gent més iniciada, que per alguna raó visqui molt directament el món de la política, podria explicar quin era l’abast, la transcendència i la utilitat de les mesures que contenien els decrets que calia aprovar. El que realment importava era veure qui s’emportava la pilota del partit, veure qui guanya i qui perd, com si es tractés d'un combat.

Fa bé cada partit de jugar les seves cartes. La política és l’art d’aconseguir fer realitat allò que es considera bo per a la gent i per al país, i totes les estratègies són legítimes. Després ja serà l’electorat qui premiï les maneres de fer que més agraden i, per fer-ho, ben segur que es veurà influït pel relat. Tanmateix, el que no haurien de perdre de vista els partits és que la manera com realment ho viu la majoria de la ciutadania és molt diferent de la manera com, des de la política, es creu que ho viuen i ho segueixen. 

A la immensa majoria de la gent, de la política només els arriba el soroll, l’anècdota o la hipèrbole. Els equilibris, les subtileses o els missatges entre línies no surten dels murs de la política. Dir que s’han aconseguit tres-cents milions o tres mil o dir que una partida s’incrementarà un tres per cent o un trenta-tres són missatges que difícilment commouen ningú perquè les magnituds sense context difícilment s’entenen. S’entenen més les històries que els números.

El soroll d’aquesta setmana sobre les votacions al Congrés és només l’aperitiu de moltes altres setmanes que vindran, amb votacions que es decidiran a última hora i en les quals el cop d’efecte serà el bé més preuat. Veurem que el no a tot del matí pot ser un sí convençut a la tarda. I amb unes eleccions europees a la cantonada i unes catalanes a l’horitzó, tot això s’accentuarà encara més.

Les negociacions polítiques poden fer-se amb molta pirotècnia o amb molta discreció. Una via pot donar més titulars que l’altra, però no necessàriament més resultats. Això ho sap molt bé el PNB, que tradicionalment ha obtingut molts rèdits polítics fent molt poc soroll. Si la legislatura es juga cada setmana a cara o creu, qui més rèdit en pot treure és el Partit Popular, que també farà el seu relat, basat en la necessitat d’acabar amb el soroll i amb la inestabilitat. Quan acabi aquesta legislatura, tant si falta molt com si falta poc, el missatge principal dels dos grans partits serà que calen grans majories i governs forts. Esperem que el soroll i la gesticulació excessiva no facin malbé la gran oportunitat que ha donat l’aritmètica d’aquesta legislatura. Si es juguen les cartes amb intel·ligència segur que a tots ens anirà millor.