El soroll de la política
1. Malenconia. A les democràcies europees hi ha una creixent enyorança del bipartidisme. Aquells temps en què dos grans partits –un orientat a la dreta, l’altre a l’esquerra– tenien l’hegemonia parlamentària i s’alternaven en el poder, necessitant com a màxim el suport del grup petit del costat corresponent. L’alternança era el joc natural, encara que la majoria de les vegades guanyés la dreta. Espanya, òbviament, es va incorporar més tard a aquest joc i, de fet, el bipartidisme va començar l’any 82 amb l’ampla majoria del PSOE de Felipe González. L’arribada del PP de José María Aznar el 96 validaria el model.
Ara el bipartidisme està en crisi fruit d’unes transformacions de l’economia i la societat que han canviat les estructures i modificat els equilibris socials i polítics. Es deia que les classes mitjanes eren el suport de la democràcia, les que marcaven els referents d’estabilitat. El fet és que, en el canvi de segle, amb el pas del capitalisme industrial al financer i digital i en el nou marc que anomenem globalització –l’extensió, més enllà de les fronteres, dels poders econòmics i de comunicació–, les societats s’han transformat de manera accelerada. Les classes mitjanes ja no són el que eren: els espais de confortabilitat i seguretat s’han reduït. I les democràcies occidentals se’n ressenten.
Els Parlaments ja no s’estructuren sobre dos partits centrals i uns pocs de minoritaris que no tenien altra funció que facilitar que el que arribés primer governés. Cada vegada hi ha més grups, i els més grans no en tenen prou quedant per davant. Aquesta mutació, que hauria de ser una afirmació positiva de pluralitat, expressa la crisi de les classes mitjanes i l’augment de la marginació, amb el factor afegit d’uns moviments migratoris que no són fàcils d’integrar perquè sempre hi ha sectors que despleguen l’orgull patriòtic per mobilitzar els sectors de població que se senten amenaçats i per fer que als que arriben de fora els costi sortir dels marges. El resultat de tot plegat és que les democràcies evolucionen alarmantment cap a formes d’autoritarisme postdemocràtic. Les dretes giren perillosament cap a la radicalització. I les democràcies muten de manera inquietant. Ja hi ha massa països en què els neoautoritaris han pres el poder i el liberalisme està en decadència. Trump simbolitza aquest gir.
A Catalunya aquesta mutació es creua amb la qüestió nacional que reneix cíclicament, fins que xoca amb els seus límits i entra en fase depressiva. I així successivament. Ara toca ajust després d’haver anat massa enllà en la pretensió de fer el salt a l’estat propi.
2. Tòpics. ¿És possible rescatar la política? Zygmunt Bauman establia un marc de reflexió interessant quan enunciava els quatre tòpics que hem de passar pel sedàs de la crítica si volem avançar democràticament: que el creixement és la base del benestar; que un consum en constant creixement afavoreix el desig i la felicitat; que la desigualtat humana és natural, i que la competència és condició suficient per a la justícia social.
Desmitificar aquests tòpics vol dir respondre quatre preguntes. Quin creixement? No val tot i les prioritats a l’hora de créixer són determinants perquè prefiguren les societats. Quina felicitat? És el primer ingredient de qualsevol deliri utòpic, en el sentit literal: allò que no té lloc, la vana pretensió de determinar el desig i establir el benestar al qual han d’aspirar els ciutadans. Quina desigualtat natural? Ser diferents no és el mateix que ser desiguals, la desigualtat és la diferència convertida en poder. Què significa competir? La competència no pot ser criteri de justícia social, desconeix el significat de l’equitat i el respecte entre iguals. El resultat de tot això el sintetitzava Tony Judt quan explicava com es va construir el deliri del passat fi de segle: “amb l’admiració acrítica pels mercats sense restriccions, el menyspreu del sector públic i la falsa il·lusió del creixement infinit”. I així vivim en un augment global de la riquesa que pretén dissimular les disparitats distributives que col·lapsen la mobilitat social i destrueixen la confiança indispensable per donar consistència a les democràcies. La política es fa soroll. I el debat de les idees i de les estratègies es substitueix per la pluja d’escàndols, l’exercici de la desqualificació permanent. Tot és soroll. Com si estigués prohibit enraonar, que hauria de ser el fil constructor de la democràcia.
