Les sorpreses que estan sortint de l’espionatge
El 27 d’abril la ministra de Defensa Margarita Robles va passar a la història quan va justificar l’espionatge a adversaris polítics amb la pregunta de “què ha de fer un estat quan algú declara la independència”, i va afegir que així que es constituís la comissió de secrets oficials “i puguem parlar de Pegagus sí o Pegasus no, molts es quedaran sorpresos”.
De moment, però, les sorpreses que s’han conegut fins ara deixen l’estat espanyol en evidència. Divendres passat El Mundo va publicar que el jutge del Suprem encarregat del control judicial del CNI va justificar una escolta amb l’argument que “les intervencions telefòniques són l’única fórmula per evitar una secessió a Espanya”. I ahir diumenge, La Vanguardia va publicar que els serveis secrets espanyols van intervenir el mòbil d’una persona que estava negociant un govern entre Ernest Maragall i Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona.
Normalment, quan les democràcies plenes volen evitar una secessió fan servir una fórmula imbatible que és guanyar el referèndum d’independència, no sense abans haver provat d’oferir contrapartides per guanyar-se els cors i les ments dels que volen marxar. I tampoc és propi d’una democràcia plena espiar les negociacions polítiques entre dos partits per impedir la formació d’un govern municipal que no és grat a l’estat.
Espanya té el poder, i amb això ja en té prou. Però si l’operació Valls per evitar una alcaldia independentista a Barcelona ja va provocar vergonya aliena (“Si vols fer fora Colau, vota Valls”), fer servir l’espionatge polític degrada la nota democràtica espanyola fins a un nou registre d’indignitat.
