La sort de treballar amb la família

Sovint ens omplim la boca de la importància del periodisme, del seu paper com a contrapoder i palestra d’abusos i injustícies, però solem oblidar que el periodisme no és possible sense els professionals que omplen les redaccions i que es dediquen amb passió a aquesta professió tan dolça i amarga a la vegada. És cert que sense periodisme no hi ha democràcia, però també ho és que sense periodistes no hi ha periodisme. Les persones que passam dia rere dia a la redacció de l’ARA Balears formam una família, amb les coses bones i dolentes que això implica. Però, per damunt tot, hi són l’estima i el respecte per l’ofici i pels companys amb els quals compartim la major part del nostre temps. Les jornades serien més feixugues sense la passió i dedicació de Laura López, Jaume Cladera, Anna Mascaró, Maria Pujalte, Marcos Torío, Jaume Perelló, Aina Vidal, Cata Miralles, Héctor Rubio, Josep Genovard i Cristina Ros. El que feim no seria tan especial sense les imatges d’Isaac Buj i Ismael Velázquez, ni sense els dissenys de Guillermo San Eugenio i Leyre Juárez. I les coses sortirien pitjor sense les indicacions i correccions de Xesca Maria Pons, Núria Ripoll i Joana Catany. Tots ells formen una maquinària molt ben encaixada per poder dur a terme una tasca tan senzilla com difícil: contar el món que ens envolta. Perquè informar no és només exposar dades, sinó emmarcar-les perquè tinguin sentit –segons com s’emmarquin, podem pensar coses ben diferents. En el cas d’aquest mitjà, el nostre marc és el desig d’un món més just, encara que només sigui una mica: les nostres aspiracions parteixen d’allò local i es fan grans a mesura que som capaços de somiar. Així que gràcies, companys i companyes. Per les rialles, els debats, l’interès i la capacitat de feina.