Sortir del forat del règim comú

No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera al potencial acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

La veritat és que si no fos per la batalla que lliuren entre ells els dos grans partits nacionalistes espanyols –la falta d’acord dels partits del 155, tot i dominar el Parlament català–, no hauríem arribat fins aquí. Una proposta com la que el govern del PSOE diu que acceptarà suposa treure petroli –com ho ha anat fent també Junts– de la conjuntura política. Això cou a molts analistes, catalans inclosos.

Un recordatori, en tot cas, als incrèduls: el sistema del règim comú, fins avui mateix, s’ha basat en el fet que l’Estat ho recapta pràcticament tot, estima les necessitats dels seus ens descentralitzats i els remet una transferència. Ho fa amb tota l’opacitat que pot, sigui per congraciar-se amb alguns o per dificultar la vida d’altres. Defineix variables de necessitat, les pondera com creu, ajusta les poblacions beneficiàries i, si cal, articula fons i subfons addicionals. En la proposta que ara debatem, la Generalitat començaria a recaptar un gran impost, l'IRPF –el més significatiu, que identifica part de la sobirania fiscal–, dintre de la normativa general –inclosa l’europea– i de la capacitat tributària que d’entrada ja té; això encara que al principi, molt probablement, ho hagi de fer a través de l’Agència Estatal Tributària. L'ingressa en origen, des del moment en què es produeixen les retencions sobre la renda, a la seva tresoreria, amb compte propi. És l’inici de la fi de les malèvoles bestretes i de la impossibilitat de planificar correctament la tresoreria de la Generalitat. S’articula una contribució solidària –transparent, clara, que ha de respectar l’ordinalitat i que té com a referent, si es vol, la progressivitat fiscal personal– i es comença a acabar tant amb la dependència de les transferències de l’Estat, que té poc de federal segons el pacte constitucional, com amb la baralla amb altres comunitats per l’anivellament horitzontal, que permet aparentar que la despesa que una comunitat no pot cobrir es deu a la tacañería de la comunitat rica, que mai aporta prou; es fa una contribució solidària, fet que distingeix el nou sistema dels concerts bascos, però no només en això sinó també en el fet de fruir –els concerts bascos– d’altres privilegis poc presentables que, es diu, es volen reconduir.

El preacord es pot criticar per moltes raons –els en podria fer una llista llarga–, però en cap cas amb l’argument que el sistema proposat "és més del mateix". Si la proposta arriba a bon port, ens ha de permetre abandonar la taula de negociació comuna de les 15 comunitats. Alerta a les Balears, que ara les Illes seran les insolidàries, sabent que Madrid ja compensa pel seu compte amb la capitalitat. És, d’entrada, prou singular (d’aquí ploren les criatures), i estableix una relació bilateral: aquestes són les meves competències, aquesta és la meva sobirania tributària, ens entenem amb les competències compartides o subrogades, acordem una contribució per a una solidaritat no imposada –acotada a una regla–, ens oblidem de fons i transferències ad hoc... i iniciem un nou camí, que ja veurem on ens porta però que probablement ens faria sortir del forat en què ara estem instal·lats. Encara que l’increment de recursos no fos alt –que ho pot ser, i bastant, donada la protecció de la regla d’ordinalitat i tenint en compte el nivell del qual partim–, intentar sortir del sistema actual en què s’ha quedat el finançament, que l’Estat no ha sabut resoldre i que ens ha deixat enganxats durant tant de temps, creguin-me que ha de valer la pena.