SOS tots nosaltres
De tots els mals que ens ha duit la pandèmia, pens que hem de començar a considerar aquell moment de mollor col·lectiva i ingenuïtat general en què pensàvem que una sacsejada així ens havia de canviar a tots per sempre i que la covid aconseguiria aturar el desgel de les glaceres i menar la humanitat de la mà cap a una societat més justa, cooperativa i dialogant.
Em declar culpable: allà hi ha l'hemeroteca per testimoniar que prest farà un any que vaig confiar en la nostra raça per darrer cop. Com és habitual en aquests casos, em vaig prometre no tornar-hi a caure i per ara ho duc bastant bé, gràcies per demanar.
La veritat és que no em costa molt d'esforç: basta obrir els diaris i constatar que ja hi tornam a ser, que un cop vàrem deixar d'estar tots tancats i més o manco immersos en el mateix tràngol, cadascú ha començat a mirar per ell com feim sempre i a partir d'aquí tot esdevé una farsa un poc patètica, alimentada per la pornografia de la misèria, que tant agrada als mitjans.
No és que li vulgui discutir a ningú el dret de queixar-se, al cap i a la fi jo em queix el 90% del temps que pas despert i moltes de les preocupacions i tribulacions que hi ha darrere dels cartells de SOS tal i qual em semblen bastant comprensibles, comparteixi o no completament les seves reivindicacions. Vull dir: a algú li estranya que la gent estigui inquieta i enfadada? A mi no. Però no puc evitar tenir la sensació que cada cop que dividim sectorialment el problema ens allunyam un poc més de la solució.
La mala sort ens ho havia posat amb safata. Per un cop, érem gairebé tots al mateix clot. En cert sentit era una oportunitat. Però per desgràcia als humans ens costa molt deixar de ser humans i així que al primer idiota se li va acudir clacar el primer "i jo què?" això ha estat una competició per veure qui brama més fort.
I llavors ens posam a parlar de nosaltres mateixos, les nostres factures pendents, els impostos que hem de pagar i no ens perdonen i les ajudes que ens han de donar i no ens arriben. I, com més parlam de nosaltres, més tot sols estam i més probable és que tot quedi en res perquè farem el de sempre, anar tapant boques i forats sense pensar en res més enllà de la pancarta que tenim davant i les queixes del lobby que faci més renou: SOS Turisme, SOS Cultura, SOS Gimnasos i un etcètera infinit per arribar on érem i posar remeis individuals a mals generals.
I quan això passa –i passa constantment– qued amb la sensació que ens han tornat a prendre el pèl o que hem tornat a caure com a beneits a la mateixa trampa, i pens que no és estrany que siguin sempre els mateixos que guanyen, perquè, un cop més, hem fet com el neci de la dita i enlloc de mirar la lluna estam mirant el dit tot el temps.
A estones pens que massa bé ens ha anat. I que, més que un rescat, el que ha de menester el món és un bidó de benzina. Algú té mistos a mà?
Joan Cabot és periodista