De sostenibilitats
El debat sobre la nostra viabilitat –com a territori i com a poble– que ara gravita oficialment entorn de la Mesa per al pacte social i polític per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears ha posat a la fi al centre de la reflexió col·lectiva allò que ja fa temps es denunciava des dels col·lectius més compromesos i des de les posicions polítiques més avançades.
Ha costat, però ja som en la direcció correcta. És inevitable sentir la temptació de treure a col·lació les innecessàries atrocitats dels darrers 60 anys, promogudes en contra de les més lúcides advertències i perpetrades en nom de la riquesa i la prosperitat, i que han acabat essent, precisament, la principal amenaça de la riquesa i prosperitat del país i de les persones que l’habiten. Però no hi ha temps per a retrets. Ens cal avançar.
La consolidació del nou consens majoritari ha estat meteòrica. Vox, com a única discrepància visible, demostra que no hi ha vida intel·ligent fora de la nova galàxia discursiva. Però l’apressada reubicació dels principals actors n’ha agafat alguns de secundaris amb el peu girat i amb dificultats per a un gir tan radical. Algunes declaracions han estat senzillament sensacionals.
La representant de la patronal de Comerç de Palma, per exemple, va exigir recuperar els milers de creueristes que “havia perdut” la ciutat, mentre els grups polítics –fins i tot els més conservadors– i la patronal d’empreses navilieres CLIA es manifestaven en sentit totalment contrari.
També molt celebrades van ser les declaracions de Maria Frontera, presidenta dels hotelers, que demanava als nadius, si fa no fa, que no féssim nosa. Segons la doctrina Frontera, la molesta sensació de saturació se solucionaria amb un decreixement selectiu: el dels residents. El quid és aconseguir minvar el nombre de residents a les carreteres perquè hi càpiguen més turistes. No està mal pensat.
Sembla que els nostres hotelers no estan gaire al cas de les recomanacions de l’Organització Mundial del Turisme que fa anys –Indicators of Sustainable Development for Tourism Destinations (2004)– que es refereix a la “satisfacció de la societat receptora” com un expressiu indicador del turisme sostenible.
Una altra ment preclara que no ha dubtat a compartir públicament les seves sàvies reflexions és Othman Ktiri, president de la patronal de vehicles de lloguer Baleval, que no creu en les limitacions perquè “lo ideal es ‘la regulación del mercado’, entre la oferta y la demanda. Ningún empresario de mi sector pone más coches en la calle si no son necesarios”. A que és bo?
Enguany l’autoregulació “natural” del sector posarà en circulació a les Balears 15.000 unitats més que la temporada passada. I s’arribarà a la xifra de 100.000 vehicles. Això sí, tots necessaris. Si és que és pura filantropia...
És evident que davant el creixent malestar de la població i les grans mobilitzacions d’Andalusia, les Canàries i les Balears, els millors CEO de cada casa han aconsellat moure fitxa i sortir a camí a les crítiques amb allò de “som els primers interessats”, “és el que sempre hem dit”, “som més papistes que el papa”..., tot i que l’èxit de la posada en escena dels argumentaris corporatius ja depèn de la gràcia de cada un. I n’hi ha que en tenen poca.
El president del lobby Exceltur, Gabriel Escarrer, per exemple, també ha fet la seva aportació al debat general referint-se a les manifestacions en contra de la saturació turística: “No ayudan para nada”, “Es lo peor que nos puede pasar”, “Definitivament estas manifestacions no ayudan a nuestra imagen”...
Podria semblar que el que perjudica la nostra imatge a l’exterior és el truculent inici de temporada turística marcat per la inseguretat, la brutor, els excessos etílics, els quatre morts per balconing abans del juliol i el tràgic –i molt notori– enfonsament del Medusa Beach amb quatre víctimes mortals i 16 ferits, però no. Deuen ser les manifestacions, segur.
I, enmig de tanta runa, l’Obra Cultural Balear continua inventariant obvietats: sense sostenibilitat cultural i lingüística, no hi ha sostenibilitat real. Aquesta és la idea central del manifest que recorda que la preservació de la pròpia identitat lingüística i cultural és la millor contribució a la diversitat lingüística i cultural de la humanitat. A més d’una clara obligació dels poders públics.
Només el 27% dels residents de les Balears parlen sempre en català amb la família. En els propers 15 anys arribarem al milió i mig d’habitants i gairebé un 40% de la població haurà nascut a l’estranger.
En aquest context demogràfic i vista la precarietat lingüística del país, urgeix treballar la sostenibilitat lingüística i cultural com una clara prioritat dins els paràmetres de la sostenibilitat general. També sense retrets. Anam massa curts de temps.
