Un sostre de vidre ultraresistent
Un dia qualsevol en un diari no qualsevol. Val la pena fer l’exercici de rastrejar la imatge femenina en un mitjà convencional consolidat –periòdic i escrit, per exemple– de línia informativa col·legiada, tirada significativa, credibilitat contrastada i tendència ideològica democràtica –humanista, liberal, progressista... O sigui, no una xarxa social qualsevol ni el canal d’un patètic influencer, sinó un diari de veritat. L’experiment resulta sorprenent. I, a aquestes alçades, bastant descoratjador.
En temps de postfeminisme, les dones continuen guaitant als mitjans de comunicació de manera minoritària i estereotipada. L’anàlisi de fotos i titulars del dia confirma una vegada més que ells hi apareixen com a dirigents, polítics, empresaris, esportistes, científics, emprenedors, personatges històrics, milionaris, opinadors... sempre amb nom. Elles, en canvi, són menys –moltes menys– i apareixen en tàndems polítics i en notícies relacionades amb sexe, vulnerabilitat, estètica, cures... sovint sense nom i moltes vegades en fotografies ‘de catàleg’, on llueixen joves, guapes, decoratives i anònimes.
No és una percepció. Segons l’anàlisi de 14 milions de notícies en un total de 12 països, les dones apareixen als titulars un 21% menys que els homes i sovint sota clixé: cosificació, referències a la seva família o a la seva manera de vestir...
A la cuina dels mitjans la cosa no millora. Tot i que a les facultats de periodisme les dones són majoria, només un 27% acaben ocupant càrrecs d’alta direcció mentre que els seus companys redacten un 50% més de notícies. L’especialització temàtica també és clara. Ells: economia, política, tecnologia, esport... Elles: salut, successos, societat, cultura... Un panorama molt allunyat encara del que fa anys que reivindica el feminisme: que les dones apareguin als mitjans com a expertes i referents de qualsevol tipus de notícies, tant si les redacten com si les protagonitzen. I lliures d’estereotips, clar.
Aquest increïblement persistent sostre de vidre no és exclusiu dels mitjans de comunicació o de l’esfera pública i continua limitant les dones a molts i diferents nivells. Als centres de Secundària, per exemple, amb només un 39% de professors homes, els directors representen un 57% del total i se’ls continua associant a una major capacitat de generar respecte i sensació d’autoritat. A les Balears, els caps sindicals de dos sectors sanitaris altament feminitzats –Infermeria i Auxiliars d’Infermeria– són homes. Cosa semblant passa entre els representants dels estudiants.
Altres indicadors continuen estancats: la bretxa salarial de l’Estat és del 18,36%, les dones guanyen una mitjana de 5.212 € menys a l’any; només un 30% dels alumnes matriculats a carreres STEM són dones, mentre que, entre els investigadors, les dones només representen el 33%; el 75,9% de catedràtics de l’Estat són homes.
La invisibilització femenina s’explica per la infrarepresentació, però també per l’atribució general d’un menor prestigi i ascendent. En l’organització d’actes o en el recull de declaracions per a un reportatge, sovint es recorre a una cartera recurrent d’‘experts emèrits’ que, per qüestió generacional, està fortament masculinitzada, com si els darreres 40 anys no haguessin aparegut demògrafes, sociòlogues, meteoròlogues, arqueòlogues... a qui per ventura val la pena demanar l’opinió qualque vegada.
No es pot negar que a les Balears alguns indicadors han estat ben positius: el 2002 el Parlament va aprovar la primera Llei de paritat de l’Estat i des de 2015 hem estat presidits ininterrompudament per dones, que no és cosa menor. Així i tot, vist l’estancament d’altres dades, la pregunta és òbvia: està avançant realment el feminisme? Ho fa en la direcció correcta? És ara per ara un moviment prou ampli i representatiu?
Molts són els reptes que té per endavant el feminisme, a la vista dels quals és crucial recordar la importància d’algunes obvietats com la lluita unitària i la transversalitat. Per ventura és el moment d’abandonar determinats purismes i maximalismes, i de reprendre un camí d’objectius bàsics i àmpliament compartits.
Exacerbar la diferència, emfasitzar el matís fins a la divisió, desatendre els aspectes no sexuals del discurs feminista, afegir complexitat discursiva, voler confluir amb lluites o posicionaments minoritaris... ens allunya del feminisme mainstream, intel·ligible i operatiu. Posem l’èmfasi en la part del camí que podem transitar conjuntament. La diferència enriqueix, però, magnificada i sobredimensionada, distorsiona i paralitza.
Cal garantir la centralitat social i la sostenibilitat política del discurs feminista. I és vital poder-ho fer des de posicions obertament progressistes. Cedir tot aquest espai a la dreta conservadora seria un error majúscul.
