Sou de classe mitjana o mitjana-alta?

Classe mitjana o mitjana-alta? Aquesta és una discussió recurrent, a casa. Ideològica. Ens en sortim, i això és el que compta. Els fills ho tenen més difícil pels preus de l’habitatge i les feines pagades amb gasiveria. Tot justeja, per a ells. Nosaltres vam progressar, mentre que els nostres, de pares, van haver de créixer en la postguerra mentre a Nord-amèrica els lligaven amb llonganisses. Quan venien, els parents de l’altre costat de l’Atlàntic no se’n sabien avenir de la precarietat i l’ambient moralment resclosit d’aquí. Els anys 50 i 60 van ser daurats, als EUA. És la societat blanca i rica que descriu John Cheever als seus contes, dels quals ara tenim un tastet a El nedador de la mà de l’editorial Cal Carré, en traducció d’Esther Tallada.

Cheever va ser un notable bevedor. Va morir als 70 anys. El personatge del nedador, en Neddy, beu a galet. Empassa més gintònics i whiskys que aigua de la piscina. De fet, té un bon estil de crol. Va de casa en casa, de piscina en piscina, de festa en festa, madur però esvelt, atlètic i un punt excèntric. "Tot d’homes i dones pròspers es congregaven entorn d’aquelles aigües de color de safir mentre els cambrers amb americanes blanques els oferien gots de ginebra freda". La vida és bella. Aparentment. És el que té ser de classe mitjana o mitjana-alta, que tot sembla perfecte, si més no en la superfície. Com en un quadre de Hockney: placidesa quotidiana, benestar. Jardins amb piscina, serenitat, luxe contingut, colors vius. Però Cheever té la mania de gratar en l’interior dels personatges i treure’n la insatisfacció, les pors, les rareses ocultes. Res no és el que sembla. Com qualsevol ésser humà, els wasps (white anglo-saxon protestants) tenen dimonis interiors.

Ai, les aparences. Més que ser feliços, tots volem semblar-ho. Ser-ho ja seria l’hòstia. La vida ens arrossega. En Neddy neda per fugir d’ell mateix. I a l’altre conte del volum, La ràdio enorme, la Irene Westcott, una dolça mare avorrida, s’enganxa a una ràdio tafanera... d’on acaba sorgint la cara fosca del seu món. Tot són maneres d’evitar veure les pròpies misèries.

I avui dia, què fem? Doncs exhibir-nos en el gran espectacle de les xarxes socials, un esplèndid festival col·lectiu de suma de narcisismes. Com ho narraria Cheever? Com ho pintaria Hockney? L’optimisme nord-americà dels anys 50 i 60 ha donat pas al carpe diem individual enmig d’un món a la deriva en què la classe mitjana es va empobrint i degradant, materialment i espiritualment, al mateix ritme que avança una crisi climàtica que ja no ens permet omplir les piscines. El contrast entre la vida real i la digital és tan abismal com el que Cheever desvela entre la vida exterior i la interior de la seva gent i la seva època. A Twitter som ocurrents i descarats, a Instagram som guapos i transgressors. A casa i a la feina ho fem com podem. Seguim els costums, no sempre confessables.

L’editora de Cal Carré, l’Antònia, ve també de classe mitjana. Del 1956 al 2016 Cal Carré va ser una carnisseria de Terrassa. Quatre generacions. Ara, al mateix obrador, fan llibres amb idèntic esperit artesanal. Resistència cultural. Hi ha aquesta mena de classe mitjana esforçada que es nega a anar baixant graons fins a convertir-se en carn de populisme d’extrema dreta, que mira d’aportar el seu gra de sorra, o la seva gota d’aigua. En temps de sequera literal i ideològica, tot aquest esforç és molt d’agrair.

I vosaltres què sou: de classe mitjana o mitjana-alta? I què feu més enllà del que sembleu?