Spiderman i el català
A molts locals de Barcelona es parla d’aranyes. Bé, del que fan: teranyines. Els aràcnids són els creadors de les xarxes socials. Tothom hi queda atrapat. Us serà difícil trobar un bar, un restaurant, una botiga, un museu, un taxidermista, una funerària de Barcelona que no xerri d’això. És important. Els hi va el negoci, es veu. En quina llengua han de comunicar a les seves xarxes perquè la gent s’hi quedi enganxada?
Sí, els entesos, és a dir, els que no hi entenen ni un borrall fart de vi a granel, els hi diuen als propietaris dels locals que en anglès i en castellà. Però, ei, i el català? Català? La resposta sempre és la mateixa: els turistes no entenen el català. Es veu que el castellà sí, com Déu nostre senyor, que només es comunica en castellà amb les seves ovelles d’aquesta vall de llàgrimes sense wifi. Però, una pregunta, per què venen els turistes a Barcelona?
Segurament per moltes coses, però si hi ha un imant, un telarany, un Spiderman, aquest és Gaudí. La seva obra és el photocall de Barcelona. De l’univers. Ell i tota la xarxa del Modernisme. I qui era Gaudí? Un paio que ni sabia parlar castellà. Detingut i estomacat per parlar català. I què era el Modernisme a Catalunya? L’art total com enlloc del planeta. Buscar la xarxa galàctica sense xarxa nacional. Tot-tot en català. Tot-tot per fer enlairar Catalunya. I no pararíem. Però hem de ser honestos i responsables i dir alt i fort que estem enganyant i estafant els turistes. Gat per llebre i per pebre. El nostre barret mexicà de la Rambla és el català. Lo genuí, l’original, l’autèntic és la llengua pròpia del país. El KM 0. L’experiència total, absoluta, feta amb el múscul més al·lucinant i sideral. La resta són còpies mal fetes. La substitució de PVC artificial de l’obra d’art natural. Som Gaudí, no som un souvenir. Això, a tot el món, en temps de “el poeta de la pedra” es tenia clar.
El 1874 un català crea una revista en català a Nova York. Artur Cuyàs és un producte del que som els catalans: carn i neurona universal. Amb La Llumanera de Nova York ell veu el futur. En un tros de paper dibuixa un triangle econòmico-político-cultural: Catalunya-Llatinoamèrica-Estats Units. Una geometria d’interessos catalans. Una Catalunya real, virtual, global. Al primer número de La Llumanera la portada ho diu tot i ens llança un missatge etern. Guaiteu.
Apareix l’oncle Sam (dret), el símbol dels naixents potents i prepotents EUA. I a la vora un pobre català (assegut) que li ensenya el primer número de la revista. Diu el ianqui: “Quin dimoni de llengua és aquesta?”. Contesta el nostrat: “Català, home que no ho coneix?” I el tiet fa cara d’interrogant ignorant. Aquí el català llança el míssil: “Com és això? Parli amb més respecte, que és la llengua universal”. Sam torna el tomahawk: “No, home, la llengua universal és l’anglès, ja que es parla a Anglaterra, els Estats Units, l'Índia, Austràlia i part d’Àfrica, això són les cinc parts del món”. El català contraataca per terra, mar i aire: “Fum d’aquí. Es publica a Espanya cap periòdic en anglès?” “No, senyor”, contesta dèbil l’americà. I el català prem el botó nuclear: “Doncs aquí en té un en català que es publica a Nova York”.
Argumentari etern per a tots aquests analfabets que diuen saber com funcionen les xarxes Spiderman. Repetim-ho: analfabets. Viviu perquè Catalunya és el que és. Pel català. Pel que hem fet. Ja ho va escriure Artur Cuyàs en vers el 1876: “Catalans, nostre és el món / puix sense lluita ni guerra / no hi ha cap poble a la terra / on els catalans no hi són”. El Joc-Xoc de Trons el vam inventar nosaltres i en català.
