Springsteen ha perdut

Springsteen ha perdut, i també han perdut els altres assistents d’honor al concert de Barcelona l’any passat: Barack Obama, Michelle Obama (amb pandereta inclosa), Steven Spielberg, Tom Hanks. Els convidats d’aquell espectacle coronat per les banderes catalana i americana, i que ens agrada tenir aquí perquè vol dir que som al costat correcte de la història, van perdre contra un Trump maleducat i visceral que potser tenia raó en alguna cosa. Això podem donar-ho com a científicament cert: la victòria esclafant de Trump el fa com a mínim sospitós de tenir raó en alguna cosa. Mentre ens alegrem de no estar tan dividits com els americans, ni estar tan bojos, ni ser tan primaris, a Europa creix l’extrema dreta per totes bandes, i és en el nostre continent on aquesta deriva ha estat històricament més perillosa. A menys, esclar, que estiguem exagerant. A menys que no ens trobem davant de cap llavor de cap feixisme. A menys, vull dir, que tinguin raó en alguna cosa.

La música de Springsteen ens agrada, però Springsteen ha perdut. Per dir-ho clarament, els bons de la pel·lícula han perdut, i això no figurava als guions de Hollywood. Els del meu equip han perdut, els blaus, els demòcrates, els tolerants. Han perdut, hem perdut, estem perdent. A Amèrica i aquí. El que passa és que, al contrari de la sortida del sol, aquesta vegada l’ombra ha aparegut per l’Oest, i nosaltres encara som a temps de fer-hi alguna cosa. No és que la música d’Obama o de Spielberg no sigui correcta, o la correcta: és que segurament ha topat amb un límit. S’assembla a quan el Barça es va refiar massa del tiqui-taca de Guardiola i va acabar mostrant-se obsolet, previsible, vulnerable a la sorpresa letal del Reial Madrid. Deixa’t estar de si juguem millor: no marquem. I no, marxar d’X no és cap solució, sinó una patètica i infèrtil rabieta. Cal sortir a jugar.

Al centre del problema, la globalització. Els límits de la globalització. No és exactament la immigració, perquè aquest fenomen no és nou: és la pèrdua de capacitat de decisió, la pèrdua excessiva de sobirania, la difuminació entre “els nostres” i tots els altres. És gairebé una reflexió instintiva, psicològica, antropològica, relacionada amb la identitat: “Si tots els altres són com jo, jo qui soc?”. Si el tema no fos la identitat, o més aviat el poder específic sobre un territori (a protegir amb fronteres o amb aranzels), no hi hauria tanta por a deixar votar els catalans sobre el nostre futur. La proposta catalana era democràtica, sí, però paradoxalment la resposta va ser “están atentando contra nuestra democracia”. El temps ha demostrat que allò que ha atemptat contra la democràcia espanyola ha estat ella mateixa (jutges, policies, institucions), i que allò que es pretenia protegir no es deia democràcia, sinó sobirania. Poder imposar les pròpies normes. L’error de la banda dels “correctes” ha estat creure’ns que tot això era només intolerància i racisme. Que només s’explicava en termes de maldat, o amb l’objectiu de perjudicar algú. I d’això n’hi ha, de ben segur, però... i si aquests plantejaments són de vegades simples ganes de sobreviure? És a dir, fins i tot per a les democràcies sanes: hi ha democràcia, sense sobirania? Sense protecció?

Els universalistes creuen que tenir societats obertes, flexibles, que evolucionen, és un signe de democràcia: és allò de Clinton de “the world can be Catalan or Taliban”, apostar per l’obertura i per la complexitat. És el meu model, i no perquè sigui un plantejament bonista, sinó perquè crec que és cert: si et pots obrir i adaptar als “altres”, la teva democràcia és robusta. Si no pots acceptar la complexitat, la de fora i la interna (el cas d’Espanya), això és un símptoma de democràcia feble. Però és també cert que les democràcies tenen un límit d’obertura, una capacitat màxima de ser flexibles o generoses: cada país ha de trobar la seva, i Europa ha de trobar urgentment un estàndard mínim per a tots els seus membres. Catalunya és feble perquè no té sobirania, però en alguns sentits ha demostrat més fortalesa democràtica que alguns estats europeus. I tot això té un límit. El 2017 va ser un toc d’alerta: no podrem mantenir el nostre model (el català) sense sobirania. Alguns consideren que pot haver-hi un win-win, és a dir, que les democràcies espanyola i catalana s’enforteixin alhora. No dic que no, però en tot cas necessàriament, ineludiblement, la bandera haurà de poder ser exactament al mateix nivell que la resta. L’americana, i l’altra.