Subsistir sense substància

Reprendré el fil de l’últim article, on parlava de llegir amigues genials i escoltar les plantes, perquè l’altre dia una veïna, na Cèlia Riba, neboda i marmessora de Josep Maria Llompart, em va comentar que encara té cura de cintes, falgueres i escopòlies amb les quals la família ja convivia cinquanta anys enrere. No vaig dubtar a assignar-me’n esqueixos i temptar l’alquímia: del brot d’un vegetal “vell”, fer-ne créixer un ésser “jove”.

Al meu capet, la llum d’aquesta imatge, però, ràpidament va enfosquir-se, en convocar l’escena anguniejant i repulsiva en què Demi Moore s’esqueixa l’esquena i empelta un jo rejovenit al món. La directora de la pel·lícula La substància (2024), Coralie Fargeat, volia denunciar la pressió social perquè l’humà femení conservi un aspecte perpètuament verd; tanmateix, quan s’acaba el film, resta la sensació estranyíssima d’haver estat veient el remenament de cul de la protagonista jove tanta estona o més que l’exageradament repugnant senescència del cos de la protagonista “madura”. L’estil gore de la fotografia, mesclat amb les escenes d’exhibició hipersexualitzada de les dones aeròbiques i amb les de sang i fetge, satisfà fins a tal punt les expectatives d’una pel·li de paios, que el discurs feminista i anticapitalista queda del tot entelat.

A l’article Els dos cànons de la joventut, Susan Sontag expressa més nu i cru, i sense tant efectisme comercial, que “l’envelliment és sobretot un calvari de la imaginació –una malaltia moral, una patologia social–, el fet intrínsec del qual és que afecta molt més les dones que els homes. [Elles] viuen l’envelliment (tot el que s’escau abans de la vellesa efectiva) amb més aversió i fins i tot vergonya”. Vet aquí el tema central de la pel·lícula, on la substància en qüestió és un artifici químic de color verd fluorescent –enganyosament evocador dels poders de la natura regenerativa–, que ha de permetre a la dona “vella” continuar al mercat, a través d’un esperançador alter ego amb la pell tibada i fina. L’ensurt ve quan ens adonem que el substrat que hauria de constituir l’essència vital de les dues dones és inexistent, que només estan fetes d’ambició i vanitat i molta por: són roïns, monstruoses, inhumanes.

La vegetació que apareix al film, a banda de les palmeres de Hollywood, són dos rams de roses vellutades: un per a despatxar la veterana treballadora del programa de televisió, i l’altre per subjugar la “nova”. Remeten a aquell poema d’Antonina Canyelles, on la poeta celebra no haver sigut “una al·lota flor”, i haver evitat així el destí “a la llosa d’una tomba, / o a la cambra d’un malalt, / o pitjor encara, / als braços d’una reina”. Canyelles continua reflexionant sobre els efectes del pas del temps en l’aspecte del cos i del paisatge, al seu nou llibre Xampú xampany (Lapislàtzuli, 2025), amb versos bellament provocadors com aquests: “La vinya / ha dit / adeu a la verdor.// Ara s’estén / com una mar d’aram, / l’antic or / dels gitanos”.

Cada etapa del cicle d’un ésser viu és interessant, bella, per això o allò. “Aquesta reavaluació del cicle de la vida en favor del que és jove serveix meravellosament bé una societat secular els ídols de la qual són la sempre creixent productivitat industrial i la il·limitada canibalització de la naturalesa. Una societat així ha de crear un nou sentit dels ritmes vitals, per tal d’incitar la gent a comprar més, a consumir i rebutjar amb més dinamisme”, afegeix Sontag. A la versió que us comento del parany clàssic de Dorian Gray, tot passa tan de pressa, que les que hi cauen guarneixen espais publicitaris convertides en floretes sintètiques (en cossos deshabitats) ben poca estona: de seguida se’ls podreixen, assequen i moren no sols les ànimes, sinó els òrgans.

Va ser també amb na Cèlia que discutíem si era millor el poema Primavera que Llompart va escriure el 1954, a vint-i-tants, o el de 1993, l’any que moriria. “En el clos de l’hort s’obren les roses inicials; verdors indecises en els dits dels ventijols, en la veu insinuant de l’oratge (...). Cap a la mar, cap a la pols, cap a la fosca”. Endevineu-ho. La constatació que el paisatge és un reflex de la immediatesa i superficialitat humanes occidentals hauria de colpir-nos com la tragèdia que és. Als nuclis urbans, els espais verds ho són també únicament segons paràmetres estètics: parcs i jardins de gespa de plàstic, arbres en testos. La idea que el verd desnaturalitzat no fotosintetitza es va perdent de mica en mica, i joves i vells obliden que no respirarem, sense oxigen. No m’interpreteu clamant l’apocalipsi: l’art, el llenguatge visionari, va al substrat, al que és permanent en els éssers i que, cíclicament, neix, madura, es descompon i nodreix el que és nou. Subsistim com els morts de Canyelles que, per dissimular que ja no són vius, somriuen a les fotos (i al poema).