Substància bella i buida
La substancia es va presentar a Canes amb el reclam de ser la pel·lícula més sagnant que havia concorregut mai en la secció oficial del festival. La realitzadora francesa Coralie Fargeat planteja una sàtira de terror sobre la pressió a la qual es veuen sotmeses les dones en envellir en la indústria de l’espectacle. La protagonista és Elisabeth Sparkle (Demi Moore), una estrella televisiva del fitness a la qual acomiaden quan ja no és capaç de lluir carn atapeïda davant la càmera. Ella recorre a la substància del títol que li permetrà crear una criatura jove, bella i dura (Margaret Qualley) amb la qual s’alternarà per setmanes.
Més enllà del retorn arriscadíssim de Moore –ho va ser tot durant uns anys a Hollywood– en un paper amb clares reminiscències a la seva pròpia carrera, Fargeat denuncia la sexualització i cosificació de les dones amb aquestes mateixes armes; oferint un recital de carn en pantalla. Carn, si bé és cert que derivarà en el que ara diuen body horror (ja ho sabem, hi ha anglicismes per a tot), una deformació progressiva d’aquests cossos.
La pel·lícula és, primer de tot, un exercici visual ple de troballes, capaç de mantenir-te aferrat a la pantalla fins a la bogeria de tram final en el qual literalment i metafòricament li rebenten totes les costures.
Resulta, no obstant això, paradoxal que Canes premiés precisament el seu guió quan, al meu entendre, és l’element més feble de la pel·lícula. En cap cas es justifica que el personatge de Moore prengui la substància si ella no viurà res de l’experiència de tornar a ser jove i desitjable. Els crítics han fet servir la inevitable comparació amb Cronemberg; lògica si ha dirigit obres com La mosca, Inseparables o la més malsana de totes Crash. Així, l’obra de Fargeat és bruta, paròdica i, sobretot, estètica.
No hi ha res de dolent a construir una obra poderosament visual, amb un disseny artístic impressionant, però no hi ha molt més enllà de les imatges. Bé, està Demi Moore buscant la redempció a Hollywood, un retorn triomfal com el de Brendan Fraser, premiat fins i tot amb l’Oscar per La ballena, una pel·lícula horrible. Ara que Pamela Anderson també ha tornat, a més com a actriu seriosa, per què no donar una oportunitat a Moore? La mereix encara que només sigui perquè ningú ha plorat com ella a Ghost.
