La substància patriarcal (avís, espòiler)
Surt del cinema fascinada, alhora que impactada, pel film de la directora francesa Coralie Fargeat La sustancia (2024) protagonitzada per Demi Moore, Margaret Qualley i Dennis Quaid i per la qual va obtenir, a la 77a edició del Festival Internacional de Cinema de Canes, la Palma d'Or al millor guió. La cineasta, coneguda per altres pel·lícules del gènere de terror, fantasia i acció com Revenge (2017) i El hombre de arena (2022), ofereix un festival, una bacanal hiperbòlica diria jo, d'imatges al més pur estil gore. No és apta, per tant, per a tots els estómacs. Més enllà dels gustos personals de l'espectador, les escenes gore aquí són posades al servei de la denúncia mordaç i satírica d'un tema de rabiosa actualitat: la violència estructural contra les dones. Com a escriptora, productora i directora sagaç, perspicaç, Fargeat no té pèls a la llengua, atès que presenta aquesta violència simbòlica, i per tant normalitzada, integrada, aplaudida, desitjada per moltes dones i per la societat patriarcal sencera que habitam, de forma explícita, irreverent, fastigosament visceral. I heus aquí la seva genialitat. Fargeat ens explica que hauríem de veure aquesta violència com el que és: una repugnant violació sistemàtica sobre els cossos de les dones. Atenció perquè venen espòilers.
Em detindré en allò que, per a mi, és el tema que travessa tota la cinta: la gerontofòbia o l'odi o por del fet natural i irreversible de fer-nos grans i envellir que, tot i que afecta tant homes com dones, s'aferrissa especialment en nosaltres. Aquest és el conflicte de la protagonista Elisabeth Sparkle (Demi Moore), una antiga estrella de Hollywood que després d'anys de presentar un programa d'aeròbic televisiu és acomiadada el dia del 50è aniversari. Desolada i angoixada per la decisió del seu cap, un esperpèntic matxirulo encegat per l'èxit (Dennis Quaid), té un accident. A l'hospital, un infermer li dona un número de telèfon on trucar: tindrà l'oportunitat d'injectar-se una substància i obtenir així una versió millor de si mateixa més jove, més maca i més exitosa (Margaret Qualley). Una setmana viurà com la seva altra jo i una altra setmana com a si mateixa.
L'espectador s'equivocaria de pensar que la decisió de la protagonista de cedir davant de l'experiment de recobrar per un temps l'eterna joventut és una determinació individual. Al llarg de tota la narració, la directora en va donant les claus del contrari: la mirada masclista dels homes i també les dones que tenim introjectada aquesta mirada, gravada a foc sobre el nostre propi cos, és la base d'una fràgil autoestima i autoconcepte, carn de canó per als llops que en ramat tenen absolutament tot el poder per decidir sobre la vida de les dones que no poden envellir en pau perquè suposa, literalment, un calvari i desassossec que amputa la seva dignitat i integritat. La genialitat de la directora per denunciar això no s'acaba aquí. El conflicte entre l'altra jo més jove i la versió original no és cap altre que el conflicte intern, la dissociació que moltes dones pateixen en saber que no seran més vistes ni reconegudes per una societat profundament hipòcrita, és el patriarcat interioritzat. Què ens queda a les dones? Estar, acompanyar-nos així com som és el preu que hem de pagar si volem renunciar a la joventut. Però, com una dona es pot sentir a gust i completa amb si mateixa a les societats de consum de cossos i bellesa, l'amor propi de la qual depèn de la mirada externa? No parlam aquí de la capacitat individual de tota dona per cuidar-se i valorar-se, sinó que és realment difícil sentir-se bé en el propi cos quan els missatges que consumim des de les nostres infanteses és el d'agradar, complaure i mostrar-nos sempre boniques i desitjables per a l’ull aliè. Això és violència estructural, perquè al món continuen existint privilegiats que actuen sobre grups vulnerables. Les nostres nines i ancianes ho són (entendreu el que significa això quan veieu la pel·lícula). La directora se’n riu a la nostra cara (i amb raó) davant la fal·làcia de valorar-nos en una societat en què envellir és trobar-nos amb la crua soledat, en majúscules. Rebutjades, com a objectes inservibles, en una guerra sagnant contra nosaltres mateixes, perquè el patriarcat té altres cossos per triar i els cossos de les velles no són els elegits.
Per al patriarcat les velles són engendres deformes que cal eliminar, són caps de meduses que una vegada van ser belles, violades i castigades per haver profanat el temple de les deesses. Són Ventafocs desdentades que, desesperades, cerquen l'antídot de la joventut eterna perquè tornin a estimar-les i adorar-les. Fargeat ens ofereix una embafada sangonosa i grotesca de violència directa, perquè a la directora no li van les impostures: la gerontofòbia i l'edatisme no són pors individuals, són una manifestació més de la violència estructural contra les dones. Si Carrie, un altre clàssic de la venjança davant la humiliació, aixecàs el cap, estaria orgullosa d'una de les escenes finals de la pel·lícula. Anau a veure-la i m'explicau què en trobau.
