La substitució cultural

La transformació cultural d’un país és un fet natural. Em referesc a un canvi progressiu, suau, respectuós de l’essència i de la diferència, un intercanvi sa d’interessos. La invasió és una altra cosa. No du a la transformació, sinó a la substitució cultural. I això vol dir que, perquè té més força –quasi sempre econòmica–, la part invasora pren el lloc de l’altra cultura. Des del seu posicionament de superioritat, la menysté fins al punt de fer com si no existís, que és menysteniment en grau superlatiu. I com que es pot estendre a cop de talonari, de vegades de manera planificada però d’altres amb el menyspreu de no parar-hi ni atenció, acaba per suplantar-la. És igual si és el que cerca o si no ho és. Ho fa.

D’aquesta substitució cultural en tenim, sobretot a Palma –també a Menorca i a Eivissa–, una de les mostres més clares en la invasió de botigues de quadres de purpurina, objectes d’un pop caducat, pseudo-Basquiat, pseudo-Warhol o pseudo-LaChapelle o pseudo el que sigui, que han arribat de la mà d’estrangers rics i van comprant o llogant tots els locals dels carrers més cèntrics de la ciutat. N’he escrit altres vegades, reconec que m’obsessiona. No hi puc veure transitorietat, que això seria un mal molt menor. Hi veig un inici –si és que es pot dir que la cosa no s’havia iniciat abans– d’una substitució cultural bastant imparable. 

Certament, el procés que ha duit a aquesta manifestació clara de suplantació no ve d’ara. Quan, fa unes setmanes, es varen fer unes jornades d’estudi de l’obra de Guillem Frontera, una de les coses que es va destacar més va ser com el novel·lista ha reflectit els canvis que el turisme ha infligit sobre la societat de les Balears. En vàrem parlar també amb el professor de la Universitat de Glasgow, Guillem Colom, una de les línies d’investigació del qual és la relació entre turisme i cultura. Doncs bé, aquesta substitució cultural que ara es fa ben palesa amb les botigues d’articles pretesament artístics és conseqüència clara del turisme. Si el turisme de masses ve i se’n va i, per ell, els illencs hem destrossat o consentit la destrossa d’amples zones del nostre paisatge, el turisme de doblers acaba quedant. I com més immobles compra a les Illes, més en vol. Aquestes botigues de quadres de purpurina que estan suplantant les galeries d’art que coneixem han nascut i quedaran per servir gairebé exclusivament aquest turisme residencial de luxe. Per decorar les cases, vaja.  

Aquesta substitució cultural podríem dir que ha començat i és molt notable en l’àmbit artístic, segurament perquè és el que està més lligat a la inversió immobiliària i perquè és més negoci que d’altres. Ho podríem dir, perquè no cal fer carreres amb la llengua catalana, que per als invasors no compta per a res. Són residents amb poder econòmic que compren i queden per aquí. Així que no serà només l’art, ni la llengua que suplantaran. D’aquí a no res tindran els seus llibres i ignoraran els nostres. Tindran el seu teatre i no entendran l’autòcton. Això no és transformació. Jo no volia ser apocalíptica.