Subvencionant la riquesa
Fa uns anys, al meu barri, va obrir un forn que feia pa artesà. Va tenir un èxit fulminant, s’hi feien cues. Semblava demostrar que per tenir un bon negoci n’hi ha prou amb un bon producte. Els primers anys hi despatxaven unes noies simpàtiques i agradables, però a poc a poc van anar sent substituïdes per d’altres cada cop més tristes i ulleroses. El pa segueix sent bo però ara, quan hi entres, sembla que et facin un favor: te’l venen de mala gana i sense ni mirar-te. Les primeres eren d’aquí i parlaven català, les d’ara són immigrants que amb prou feines l’entenen; i canvien cada X mesos. A la web de la fleca hi ha un sol comentari: “El serveiés penós i no hi penso tornar”. I, en efecte, ja no s’hi forma cap cua. A uns 300 metres, el súper d’una cadena de proximitat té personal també immigrant, però estan sempre contents, són supersimpàtics i fa anys que els veig. La cobdícia de reduir al mínim els costos de personal pot ofuscar fins a aquest punt. Al forn té càstig perquè és un comerç de barri, de proximitat. Si visqués del turisme -i en part hi viu-, no en tindria: el turista ho aguanta tot.
El debat sobre el sou mínim interprofessional (SMI) té un objectiu molt simple: que fer una jornada esgotadora et permeti, o no, viure dignament. Si no t’ho permet, ¿qui pot fer bona cara i atendre bé? Però l’SMI -no cal ni dir-ho- no afecta només qui està de cara al públic. La majoria de cares tristes i ulleroses no les veiem. I les classes mitjanes precaritzades podem pensar que l’SMI no és cosa nostra. Per malament que vagi tot, difícilment hi anirem a raure. És un terrible error. L’enriquiment dels més rics a costa de l’empobriment de les classes mitjanes -un procés que degrada la democràcia- té un lligam directe amb l’SMI. Un SMI baix, que no arriba ni al 60% del sou mitjà, afavoreix uns ultrarics que ja paguen uns impostos molt inferiors -pel que guanyen- als dels assalariats (i, per tant, fiscalitzats). Però és més greu que això: un SMI miserable no arriba a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies que l’ingressen, que, poc o molt, hauran d’acabar rebent uns ajuts públics que provenen, majoritàriament, dels impostos dels assalariats. Un SMI baix provoca un efecte pervers i revoltant: fa que els que s’empobreixen subvencionin els que s’enriqueixen; obliga els primers a completar els sous de misèria que paguen els segons.
La patronal es nega a descongelar l’SMI per uns motius que no són gens críptics: perquè qualsevol pujada farà que un bon negoci no et faci tan (ultra)ric i perquè farà menys fàcil l’aventura d’enriquir-se esmolant l’enginy i explotant el proïsme. Una aventura que se sol vendre com a emprenedoria i que sovint només resulta factible per als que tenen excel·lents contactes, pocs escrúpols, un sòlid patrimoni i la millor formació (a més d’haver-ho mamat des de petits). S’hi nega, doncs, per obstruir el creixement inclusiu i afavorir l’elitista, un pensament que no queda tan lluny de la ideologia dels latifundistes que van promoure l’aixecament militar contra la República.
