La subversió de la voluntat popular
“Els pròxims seran vostès –advertien alguns dirigents del Procés–. Això va de democràcia”. Un dia qualsevol podia passar i ha succeït un dia de tardor. Efectivament, el Parlament de Catalunya va patir una primera intromissió del Tribunal Constitucional en un legislatiu i, ara, la seva diana ha estat el Senat d’Espanya. El tribunal de garanties constitucionals ha retorçat l'ordenament jurídic fins a límits extrems per suspendre un debat a la cambra alta. Javier Pérez Royo, a La Base, parlava de prevaricació per part del president del TC. La veritat és que no existeix ni un sol precedent d’un fet semblant en cap democràcia consolidada del món occidental. A l'església del Sant Suplici, on descansa Montesquieu, hi ploren amargament.
Els confabuladors: el Partit Popular, braç parlamentari de la trama; magistrats conservadors del CGPJ i del Tribunal Constitucional, dreta judicial militant; corporacions empresarials, l’or del mercat, i el seu conglomerat mediàtic, amb professionals de la comunicació en nòmina. L’objectiu només és un: mantenir privilegis i, per tant, evitar que avancin les transformacions socials que proposa el govern progressista i el bloc de la investidura, i arraconar els moviments populars que hi ha al darrere.
El segrest com a estratègia. Ocupació espúria de les institucions a través del boicot a la renovació dels magistrats del CGPJ i del Tribunal Constitucional amb càrrec caducat, per mantenir les seves poltrones i postergar l’arribada de la majoria progressista emanada de la voluntat popular expressada a les urnes. El major sacrilegi possible en una democràcia és emmordassar la institució en la qual resideix la sobirania popular. Subvertir la voluntat de la gent i lligar de mans la mobilització social ha estat una constant per als confabuladors, des de la sentència que tombava l’Estatut de Catalunya del 2006, aprovat en referèndum, fins a arribar a avui, liquidat el bipartidisme, amb la ingerència a les cambres de representació. Semblaria que el pecat és el nou bullir de la societat. En l’article de dues setmanes enrere feia referència a la “democràcia sacrílega”.
Un gir qualitatiu important ha estat que molts mitjans de comunicació hagin començat a utilitzar, a més del concepte dreta política, termes com dreta judicial, dreta mediàtica i dreta econòmica, per definir la naturalesa de la trama existent, que assetja les Corts Generals. Malgré lui, una plèiade de conversos que acaben de caure als peus del cavall. Havent-se col·locat els punts sobre les is corresponents, podem aprofundir una mica més en la naturalesa dels okupes que tenen segrestat el CGPJ i el TC. Malgrat la seva homogeneïtat aparent, s’ha de dir que es mouen en esferes distintes.
El PP, dèiem, representa el braç parlamentari de la trama. Núñez Feijóo, fonamental per engegar a rodar la bolla –en aquest cas, amb un recurs d'empara, com en el seu moment ho va ser Rajoy, amb un recurs d'inconstitucionalitat, amb l'Estatut català del 2006–, té com a objectiu principal guanyar les properes eleccions generals. Per a això, gràcies a la seva suposada moderació, el seu partit el va col·locar en posició de sortida, aquesta era l’estratègia per guanyar. Van bastar un editorial d’El Mundo, un “a este paso no heredas” de F.J.Losantos, i un WhatsApp de la trumpista Ayuso per oblidar la política de pactes d’estat amb el govern per convertir-se en squadrista en cap.
Núñez Feijóo, en aquest conglomerat dedicat a subvertir la voluntat popular, seria una mena de patriota soldat Shveik, que bravejava d'haver estat declarat oficialment idiota pel seu exèrcit. La direcció i l’estratègia de les operacions la portarien uns altres. La seva fragilitat l'inhabilita per solucionar cap problema. Però ni els alcavots de la comunicació ni l’elèctrica Ayuso, perdedora per comandar la nau conservadora, tampoc són qui comanda. La solució cal cercar-la en un ens no visible, amb militància a l'inframon, que en política té un nom: Deep State, l’estat profund, amb l’únic objectiu de preservar els privilegis del poder, en un ordre predeterminat, enfront del risc reivindicatiu de la gent comuna. En aquesta hi pesa perfectament l’elitisme de la dreta judicial, com a casta ‘elegida’.
La dreta econòmica espanyola, de les grans corporacions, és el ciment de la trama, qui finança fundacions per crear relat, mitjans de comunicació per a la propaganda fake i compra les voluntats que calguin. És el golden gate empresarial que comunica l’stablishment econòmic amb l’estat profund. L'acció duta a terme ha estat el segrest de les institucions i la subversió de la voluntat popular per part d'una trama el braç executor de la qual, en darrer terme, han estat magistrats amb el seu mandat caducat.
Davant aquesta amputació de la voluntat popular, només la gent mateixa –a través de l’exercici de la voluntat expressada en el seu moment a través de les urnes i directament amb l’exercici dels drets fonamentals– té capacitat per superar la crisi i salvar les institucions. En una triple acció: l’actuació conjunta del bloc de la investidura impulsant les reformes legislatives pertinents i possibles; revertir l’energia que “rodejava el Congrés” (“no nos representan”) i que va conduir a la pluralitat i diversitat que ara és atacada, en una resistència per salvar les institucions i la democràcia; i, rescatar la dreta espanyola, castigant-ne les vel·leïtats conspiratives.