El sud (català) també existeix

Amb Alcarràs, Carla Simón ha convertit l’univers dels qui treballen la terra pagesa en una història universal. La Terra va ser l’òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires, fundada el 1922, ara fa un segle, impulsada per figures com Lluís Companys i Amadeu Aragay. Va ser el gran sindicat pagès republicà, defensor de l’explotació familiar, autònoma i hereditària. No era, ja es veu, una organització revolucionària, sinó mutualista i cooperativa. Probablement els avantpassats de Carla Simón en van formar part. El 1932, en el seu moment àlgid, va arribar a tenir més de 21.000 afiliats.

El mateix 1922 Joan Miró va acabar de pintar, després de més de dos anys de detallisme obsessiu, un dels seus quadres més rellevants, La masia, comprada per l’escriptor Ernest Hemingway -era el seu quadre preferit-, avui conservada a la National Gallery de Washington i inspirada en el mas que els pares de l’artista havien adquirit uns anys abans a Mont-roig del Camp (es pot visitar) i on el Joan adolescent havia format la seva sensibilitat envers la natura i el paisatge, envers la terra. El mateix Miró va descriure la tela com “un resum de tota la meva vida al camp”. Va posar-hi “tot el que estimava del camp”, igual com Carla Simón ha posat a Alcarràs tot el que estima de la seva família pagesa.

També ara fa un segle naixia a Valls, no gaire lluny de Mont-roig, el fotògraf Francesc Català-Roca, i un any després el seu germà, Pere Català-Roca, historiador i també fotògraf. L’un i l’altre han documentat la vida catalana, tant del camp com de la ciutat, amb milers d’imatges d’una gran modernitat estètica (val la pena veure l’exposició que els ha dedicat el Museu d’Història de Catalunya). De fet, Francesc esdevindria amic de Miró i li faria alguns emblemàtics retrats. Devien compartir una sensibilitat semblant per la llum, per les formes, per la cultura popular lligada a les tradicions, que mai són estàtiques.

El poeta Gabriel Ferrater és un altre català del sud, de Reus, entre Valls i Mont-roig. També ell va néixer el 1922 (i es va suïcidar poc abans de complir els 50 anys, el 1972). Venia d’una família benestant, exportadors de vins, que passaven llargues temporades al mas de Picarany, on el Gabriel, que no va anar a escola fins als 10 anys, va passar molt temps llegint. Al mas hi havia una gran biblioteca familiar. Va aprendre a llegir pel seu compte. La seva natura van ser els llibres, la llengua i el cos (l’erotisme). Li agradava la pintura realista, segurament més el Miró de La masia que no el surrealista.

La continuïtat cultural la fan les persones que estimen, fan i pensen, els llegats que es transmeten de pares a fills, entre amics, a través de la pintura, la fotografia, la literatura, el cinema. Són milers de fils que es van entrellaçant, que ens lliguen els uns als altres i amb la terra, amb la llengua. Treballar la cultura és com llaurar la terra, les formes, les paraules. La cultura no s’entén ni té cap sentit sense la mare terra, que és la seva font primària, essencial. Miró ho sabia, els Català-Roca ho sabien, també el Ferrater més intel·lectual ho sabia. I Carla Simón ho sap. Les imatges que tots ells han creat transmeten un esperit, una visió del món. Alhora són vida i en creen, ens retraten i ens conformen com a societat. Són cultura en el sentit més profund i al mateix temps més terrenal i vital.

No sé què deuen pensar els pagesos i ramaders d’Alcarràs, de tot això. Entre porcs i préssecs, també hi deu haver algun lloc per a l’art i els llibres. I els urbanites, què?, tan ignorants de la terra com som. La cultura no és res sense la natura, i la natura queda òrfena d’humanitat -d’art i esperit- sense la cultura. Ara que tots tendim a viure cada cop més a través de la virtualitat de les pantalles, el retorn a la terra se’ns fa més peremptori, com un crit atàvic. Si no hi podem tornar físicament, potser ho podem fer a través de la cultura.