‘Supercanvis’ a l’Eixample

Amb la transformació de l’Eixample en una superilla, Barcelona caminarà a una altra velocitat. Fins ara s’havia escrit, s’havien aprovat plans i s’havia gesticulat molt sobre la hipòtesi que algun dia Barcelona baixaria del cotxe. Però ara passarà de veritat, per imperatiu físic, perquè les màquines excavadores desmuntaran les voreres actuals i es demoliran totes les calçades. Primer al llarg de vint illes del carrer Consell de Cent i alguns trams perpendiculars, i després, si tot va bé, de manera sistemàtica en un de cada tres carrers. Al final, seran molts més els trams pacificats que els que tinguin carrils de cotxes. I, per tant, a l’Eixample s’hi anirà molt menys en cotxe.

Ja hi ha barris de Barcelona en què això passa. A Ciutat Vella s’hi acostuma a anar a peu, a Gràcia i a Horta també, i al casc antic de Sarrià o de Sant Andreu també. Són llocs en què els eixos comercials dels carrers majors funcionen molt bé, perquè fomenten un consum molt tradicional, basat en la qualitat i la diversitat de botigues. Fins ara, hem associat baixar als nuclis de carrers estrets i cases antigues amb l’hàbit de moure’ns a peu. Però ara la frenada començarà a la Diagonal i a Sant Antoni Maria Claret. I serà una frenada substancial, perquè els cotxes que es resisteixin al canvi hauran d’anar a la velocitat dels corredors, a 10km/h. S’amplia l’àmbit de Barcelona que requereix moure’s diferent.

Segur que els motius per baixar a l’Eixample canviaran, i no forçosament cap a pitjor. Objectivament, serà molt millor sopar en un restaurant als eixos verds que no pas enmig del trànsit, i serà molt més còmode acompanyar les criatures a l’escola o fer una passejada amb els avis. Però també serà més incòmode per als que entren a treballar de matinada a la perifèria o per als comerços que necessitin transports quotidians de comandes. Com tot, caldrà molta flexibilitat. El moment és adequat, perquè hi ha un estat d’opinió favorable a la reducció de les emissions i a un ús més esporàdic del cotxe. I, després d’una pandèmia que ha trasbalsat absolutament tots els plans que teníem, ja som tots molt més camaleònics.

La documentació de l’Ajuntament és molt arquitectònica: parla de panot, granit i més arbres desalineats. Però jo crec que el gran canvi que viurà l’Eixample no depèn del tipus de pedra que s’hi col·loqui, sinó del canvi d’hàbits dels veïns. Crec que si jo tingués la sort de viure al carrer Consell de Cent n’estaria encantada, perquè no m’agrada conduir i faig qualsevol combinació per evitar agafar el cotxe. Però no tinc ni idea dels hàbits laborals dels residents del carrer; de si han d’acompanyar persones dependents o de si ho tenen fàcil per anar amb transport públic a treballar. Tampoc no he sabut trobar aquesta informació als documents municipals. Calculo que a les finques que tenen entrada des del tros del carrer Consell de Cent que s’urbanitzarà hi viuen unes 5.000 persones, i segons els actuals índexs de motorització de la ciutat bona part d’aquests residents deuen tenir un vehicle (moto, cotxe o furgoneta). S’hauran d’habituar a fer-lo servir menys.

Expliquen els que en saben que cal afrontar els canvis amb realisme, que les situacions que generen desconfiança no es poden edulcorar, perquè llavors la gent té la sensació que se’ls amaga informació, i això sí que fa enfadar. En aquest sentit, voldria fer alguns comentaris sobre els renders que il·lustren la presentació pública del projecte. Atenció amb les infografies, perquè ja hi va haver una enorme desil·lusió entre la idea de l’urbanisme tàctic i la seva execució. S’ha fet servir el clàssic recurs d’ensenyar la fotografia actual en blanc i negre i contraposar-la a la infografia del futur ben acolorida. Però la gent acostuma a veure les transformacions a l’inrevés: veuen el present en colors i el futur en gris, perquè els canvis fan por. I tots ja tenim la vida prou complicada per afrontar els canvis col·lectius amb optimisme. Sabem, perquè la vida és així de dura, que els canvis col·lectius impliquen renúncies personals i que els trasbalsos en les rutines diàries són dolorosos. Honestament, crec que la plataforma única pot funcionar, però no me la imagino tan diàfana com la pinten les infografies. De fet, la reducció de carrils en diversos carrers ha comportat que apareguin fileres senceres de furgonetes i camions que, de facto, funcionen com una nova fila d’aparcaments.

Els plànols indiquen que hi haurà una bona franja reservada als vehicles de càrrega i descàrrega, però als renders no s’hi veu cap furgoneta. Tampoc no hi ha bicicletes ni patinets, però és obvi que s’estimaran més circular per les plataformes úniques que no pas per la calçada. Tampoc no s’hi veuen motos, però penso que les motos elèctriques poden ser una bona solució per convèncer alguns conductors de baixar del cotxe.

Des del punt de vista del verd, a les placetes s’hi han enganxat retalls de fotos d’arbres alts i frondosos, però realment no agafaran aquesta dimensió fins d’aquí uns anys. Mentre no creixin els arbres potser caldrà doblar-ne els exemplars amb jardineres temporals. Si no, tot plegat es podria veure molt desangelat.

També cal explicar amb honestedat els costos d’enderrocar asfalts i voreres actuals, i on aniran a parar tots aquests residus. ¿Es podrien reutilitzar com a material de reblert en alguna obra de proximitat? ¿I com millorarà la qualitat de l’aire? Serà essencial quantificar com baixen els fums perquè els veïns entenguin que moure’s a peu o en bus és tan necessari com posar-se la mascareta per protegir-se del covid. Finalment, pel que fa al cost econòmic, caldria tenir la xifra de l’extensió d’aquest mètode a tot l’Eixample i reservar alguna partida a ajudar els comerços i els serveis que durant uns anys puguin veure’s afectats pels canvis d’hàbits que es produiran.

És un projecte arriscadíssim, perquè les obres començaran al juny i acabaran just abans de les eleccions. Jo no sé si m’hi hauria atrevit, però estic disposada a remar perquè la gent s’hi senti a gust. I crec que el treball sobre els renders pot ajudar moltíssim a anticipar disfuncions que es puguin produir per anar convertint un imaginari futur gris en un present més acolorit i ple de realisme.