Superilles: la cançó de l’estiu

Aquesta setmana escric sobre el tema. M’he resistit fins ara a abordar-lo, però la invitació de Francesc Magrinyà a participar en les jornades sobre les superilles m’ha obligat a mullar-me. No sé dir que no, i aquí em teniu, escrivint la meva síntesi sobre el tema. Seguir les cròniques de les superilles em diverteix perquè sembla una paròdia d'El Mikado, l’opereta de Gilbert i Sullivan que denuncia la hipocresia britànica del segle XIX. Ara Barcelona es divideix entre els fans de les superilles i els seus contraris. Hi ha qui dramatitza amb les New Jersey: “Morirem tots esclafats entre el parafang d’un cotxe i la barrera de formigó”. Hi ha qui se sent menystingut i proclama que la idea era bona però la implementació nefasta. Després hi ha la propaganda municipal, que envia fotògrafs a captar instantànies de nens jugant sobre l’asfalt repintat de textures. M’imagino el pobre fotògraf esperant l’hora de la sortida de les escoles per enganxar els jocs infantils plens de criatures. “¿Ho veieu com tenen un èxit brutal les superilles?”, es llegeix després a Twitter... I algú penja la foto del mateix espai sense nens, i se’t posen els pèls de punta, perquè penses: ¿el que és súper són les illes o els nens jugant a la ciutat? Després hi ha els indignats amb l’alcaldessa, a qui un llibre d’estil poc afortunat ha brindat nous motius objectius per perdre’s amb l’estètica. 

Som una mica còmics, tots plegats. El tema s’ha tornat com la cançó de l’estiu, que es repeteix fins que se t’enganxa, i així no parlem de la Sagrera, ni d’habitatge, ni de desigualtats. Però les superilles es faran, perquè són el projecte icònic del mandat, i s’ha formulat des d’unes certeses que deixen poc marge a retrocedir. Comparteixo l’interès de reduir el volum de cotxes a la ciutat; no li vull treure valor a aquesta aposta perquè és valenta i necessària. I com que sospito que avançarà peti qui peti, em sumo a la tertúlia. 

Per a mi, l’únic error greu de la superilla és la imposició d’unes idees molt concretes des de l’aparell municipal. L’Eixample de Barcelona és probablement el millor barri del món, i sens dubte el més cosmopolita (té un 24,4% de població estrangera). Ho afirmo amb la seguretat d’haver viscut en diverses ciutats del món, i des del dolor d’haver-ne estat veïna durant vint anys, fins que els propietaris de casa nostra en van fer pisos turístics. Un barri dens, però no asfixiant. Divers, amb una cadència fantàstica per gaudir de l’espectacle urbà mentre es camina. Cada quinze passes, una entrada senyorial, amb una porta alta i profunda, protegida per una gran tribuna. Una sola persiana per a tot el districte, i finestres batents que fan córrer l’aire de punta a punta. Màxima flexibilitat, perquè no s’endevina què hi ha darrere la finestra; tant pot ser una habitació, com un menjador, com un dentista, una editorial, un pis d’estudiants, o un local de cites. 

I, com deia, el pecat original ha estat no confiar en el criteri dels seus 270.000 habitants (gairebé tres vegades la població de Girona). Inventar una gran controvèrsia per no assumir el cost polític de fer fora els cotxes. A l’Eixample, en endavant s’hi podrà circular, però a peu, en bicicleta o sobre andròmines veloces poc voluminoses. I no sé vosaltres, però jo ho aplaudiré amb les orelles. 

Les pintures, el concurs, els llibres d’estil, les barreres de formigó... són imposicions d’un nou ordre a la ciutat que es busca que sigui aparent (colors fluorescents intencionats), alliçonador (només hi ha una manera correcta d’utilitzar els espais) i, sobretot, restrictiu (s’actuarà sobre els carrers i cruïlles públics perquè subvertir la colonització burgesa dels interiors d’illa és infinitament més complicat). Però ¿i si en lloc de fer obres costosíssimes es promoguessin els tancaments d’alguns carrers horitzontals els dissabtes al matí i els carrers verticals alguns diumenges a la tarda, no hauríem convençut més? Quines serien les intervencions mínimes per canviar sistemàticament l’ús de l’Eixample, de punta a punta? Posats a exigir ambició al tema, jo proposaria assajar la màxima promiscuïtat d’usos: llibreries que siguin cafès, hotels que siguin biblioteques, museus que siguin sales d’estudi, pàrquings que siguin tallers, terrats que siguin places... Com transformar un barri eminentment burgès en un motor d’integració real? Com recuperar aigua de pluja i irradiació solar, que són gratuïtes i no contaminen?

I ja posats a fer, i per generar més controvèrsia sobre el tema: com pot un espai burgès del segle XIX acollir la celebració de l’Aid al-Adha (Festa del Xai), els balls de Bollywood o el Día de los Muertos i allunyar-nos de la nostra pròpia zona de confort? ¿Podria el tema arriscar una mica més, com si fóssim a Brick Lane o Brooklyn?