Superlliga i desigualtat

Crec que des d'aquell segon gol de Nuha contra el Mirandés el 2019 no havia sentit tanta emoció amb res vinculat a l'esport: a falta de públic als estadis, l'anunci i estrepitós naufragi només sortir de port de la Superlliga ha estat el més trepidant d'aquestes dues darreres temporades. "I love this game!"

Podria riure (ho he fet, de fet) si no fos, en el fons, tan depriment (i així i tot, m'he fet un fart de riure, estic malalt), perquè el que hi ha darrere de tot això és la normalització de la desigualtat, l'assumpció quasi com a llei natural, caiguda a plom del cel, d'aquell hosanna tant dels nostres dies que pregona que l'única manera de lluitar contra l'empobriment de les classes treballadores és donar encara més doblers a les classes privilegiades, les úniques que poden ajudar els pobres a deixar-ho de ser i il·luminen el seu camí amb la seva grandesa i el seu exemple.

En aquest sentit, les declaracions d'algun dels directius que varen impulsar la súper-avortada lliga i suggerien que l'única salvació possible pel futbol era lliurar els equips rics d'aquesta nosa constant d'haver de competir contra equips pobres, ha estat un dels exercicis de cinisme més obscens i descarats que la història recent ens ha regalat, i això que la història va bastant plena d'exemples de cinisme obscè.

La idea, de nou, és tan simple que fa un poc de por que tanta gent hi combregui i que aquí la reacció hagi estat fins i tot mansa, inclús entre aquells que viuen esclafats al cul de la cadena tròfica: com més rics siguin els rics, millor, perquè així podran donar un copet de mà els pobres, que està clar que no saben gestionar-se, perquè si no serien rics com nosaltres, perquè és evident que si som rics és únicament i exclusivament perquè som millors que els altres, perquè hem fet feina i tenim talent, i si ells són pobres és perquè volen, perquè no volen fer feina i no tenen talent; perquè les regles del joc són iguals per a tots, no?

I aquí hi ha el tema. Que no, que no ho són. I de cada vegada ho són menys.

Al futbol i a la vida, allò que anomenàvem mobilitat social ha desaparegut, ha estat dinamitada i reduïda a no-res a mesura que desapareixen totes aquelles mesures de redistribució de la riquesa que, si bé mai varen garantir una igualtat d'oportunitats total, almanco maquillaven un poc les coses. Estam molt pròxims al moment en què podràs endevinar amb poc marge d'error el sou d'un nin d'aquí a cinquanta anys només sabent el seu codi postal. I això sí que és una tragèdia i no que un grapat d'estrelles sobrepagades hagin de jugar contra la Ponferradina.

En el fons, el veritablement demencial de la Superlliga no és que "volguessin prendre el futbol al poble" (fa dècades que el futbol ja no és del poble, ni tan sols és dels jugadors), allò més demencial va ser l'escenificació, sense cap mena de pudor, de com és de desproporcionat tot avui dia, del desnivell flagrant que existeix entre una classe social que es creu que està més enllà de les lleis terrenals i els pobres idiotes que els seguim sostenint i rient-los les gràcies perquè, en el fons, algun dia esperam ser com ells.

La Superlliga fa anys que ja existeix, només que abans tenia un altre nom: capitalisme i lluita de classes. Una lluita que, per cert, està clar qui ha guanyat.

I he de confessar que excepte la meva simpatia pel Baleares, a mi el futbol fa temps que em va deixar d'importar. Si no hi tornàs a haver un partit mai més, mentre continuï obert el bar de son Malferit, em seria bastant igual. Però sí que em preocupa que hàgim assumit que les coses són així i ja està, que els rics seran sempre rics i que els pobres seran sempre pobres. A no ser que et surti un fill Messi, és clar.

Joan Cabot és periodista