El supremacisme econòmic

El mercat per damunt de les lleis que regeixen els països. El cas Celsa va camí de convertir-se en icona d’una realitat cada cop més evident: la configuració del supremacisme econòmic com a poder de dominació del món. Un tribunal unipersonal –és a dir, format per un sol jutge– ha decantat el conflicte entre Celsa i el grup de fons d'inversió que ha adquirit el seu deute i es vol quedar la companyia. El jutge, després de negar la condició de fons voltor amb què s’acostuma a assenyalar aquests caçadors d’empreses, els ha donat la raó.

En conseqüència, si el govern espanyol no ho atura, Celsa, una de les companyies catalanes més universals, deixarà de ser dels Rubiralta per passar a mans d’una barreja d’inversors emparada pel Deutsche Bank. Alt risc i mirada curta. És escandalós, però hi ha poc espai per argumentar engany. És la dinàmica que l’economia ha emprès des de fa anys, amb el pas del capitalisme industrial al financer i digital. L’argument del jutge pot semblar un disbarat i certament ofèn a qualsevol mentalitat que pensi en termes d’una societat respectuosa de si mateixa. Però té la virtut de ser diàfan: “En una moderna economia competitiva –diu– el mercat és i ha de ser l’únic àrbitre de la supervivència econòmica”. Fora equívocs i fantasies: manen els mercats –aquest ens intangible- i les lleis que s’atorguen els ciutadans a través de l’estat poc hi tenen a dir. Ja fa temps que els governs s’acomoden a aquest principi i el traslladen a la legislació deixant la societat en manifesta indefensió. 

Què farà el govern espanyol? En pocs dies, el supremacisme econòmic pot deixar una empremta definitiva a Espanya. I per partida doble: encara sense haver paït el cop de Celsa, sortia la notícia de l’entrada d’Aràbia Saudita al capital de Telefònica. Per aquest camí, què quedarà de tot plegat?

Amb uns estats debilitats i unes fractures socials creixents ens ha de sorprendre que es propagui per tot Europa el vot a l’extrema dreta i l’autoritarisme postdemocràtic? Masclisme i patriotisme de paper d’estrassa per entretenir els perdedors mentre el diner fa via com a principi i fi de totes les coses.

En aquestes mateixes pàgines Rolf Tarrach, parlant de física, li deia a Carla Turró que assistim a “una transferència immensa de capital de mans públiques a mans privades”. I en treia una conclusió: “Qui té els diners, té el poder. Això és la veritat”.