Suram perquè som una illa
A Mallorca, avui, hem fet un homenatge a Berlanga i l’hem superat. El "Bienvenido, mister Marshal" ha quedat curt, com a molt poca cosa, amb l’espectacle de rebuda dels primers turistes després de tres mesos de tancament pandèmic. Sempre hi ha realitats que superen la ficció. Llàstima que en aquest cas sigui la superació d’una pel·lícula genial amb la ridiculització d’un poble.
Aquí no hem tingut un sol director per a l’espectacle, sinó molts, la qual cosa vol dir que serà molt difícil, per no dir impossible, que un dia puguem deixar de ser la societat, ja no de serveis sinó servil, que som. Per molt que la saturació dels darrers anys ens hagi fet veure que no podem continuar per aquest camí, que ens hagi demostrat que perdem qualitat de vida i que amb la massificació, a més, donam i donarem molt poc gust als turistes; la mentalitat d’una part molt significativa d’aquestes illes ha quedat ancorada en aquells temps d'“el turista un millón”, rebut amb orquestra barroera i un ostentós ram de flors, com a reclam per a no sé quants de milions més. Els que siguin, com més millor. A costa del que sigui.
Suram perquè som una illa, per pura geologia. Però el fet que ho donem tot, tot, encara que sabem el perill de quedar-nos sense aigua, sense territori, sense platges i sense camp per conrar; el fet que no es doni més importància a l’educació quan som a la coa en inversió per habitant o que no es potencïin més l’agricultura, altres serveis, la cultura o la investigació, redueix infinitament les possibilitats de surar. Si, a més, són tants els directors i actors que allò que volen és no posar límits sinó fer encara més sonor aquest espectacle, constatam que allò que es deia un temps que “no som un país, sinó una païssa” és encara ben present.
El més comprensible del que ha passat en la rebuda és l’aplaudiment dels treballadors d’hotel. Comprensible perquè, més enllà de l’alegria que és veure assegurada la feina per a qui no li tenia, ha demostrat fins a quin punt els directors de l’orquestra volen aquest espectacle i no un altre, aquest servilisme provincià i denigrant. És la manera de continuar amb les regnes a les seves mans.
Ningú no dubta que ara és imprescindible i prioritari aixecar l’economia i l’ànim de tantes famílies colpejades per l’aturada turística. I és cert que ho hem de fer amb la reactivació del turisme, però no només. I en tot cas, ho hauríem de fer amb dignitat, serenor i planificació. Amb el decret de reactivació del totxo i del turisme del govern de Pacte d’esquerres, i amb el guió de la pel·lícula estrenada aquest mateix dilluns, queda clara quina és la planificació del camí que es vol seguir. No vull pensar què n’haurien dit les formacions d’esquerres, si això d’avui ho hagués orquestrat la dreta.
En la sonada rebuda inicial, la presidenta del Govern, Francina Armengol ha dit –en castellà, tot i que els que han vingut són alemanys i hi havia servei de traducció– que “hemos sido muy responsables”. Una afegiria que ho hauríem de ser també a partir d’ara, responsables, i no ho dic tant pels aplaudiments i l’espectacle sense mesura, sinó per tot el que això demostra sobre el missatge i l’exemple que es vol donar al món. Com a prova pilot, si és això el que es pretenia, hem quedat lamentablement retratats. Si el pla pilot és aquest, com a tast primer del que volem ser, ni l’illa ens salvarà d’enfonsar-nos.