La Susi
L’amistat em va portar, fa uns dies, a fer un club de lectura a Linyola. No hi havia estat mai. Vam fer una trobada concorreguda i animada i l’amabilitat dels linyolencs em va deixar aclaparada.
Com que ens havíem de quedar a dormir, un matrimoni del poble que no coneixíem de res ens van acollir a casa seva. La Susi i en Jaume són amables, hospitalaris i molt implicats en la vida del poble: des del sindicat de pagesos a les aules d’extensió universitària.
Deu ser que la vida a pagès i la boira lleidatana són beneficioses per a la salut i l’ànim, perquè la Susi em va deixar admirada: tot i alguns problemes de salut, és una dona activa i emprenedora, valenta, decidida, molt simpàtica. Ens va parlar de la seva infància collint fruita per ajudar els pares, del seu enamorament amb catorze anys que encara dura, del seu interès per l’art, que demostra pintant quadres de grans dimensions o encarregant a una artista que decori la façana de casa seva amb un serigrafiat original i espectacular.
També em va entretenir una bona estona ensenyant-me la casa de nines que li havia regalat la seva sogra i que ella ha anat muntant, pintant i moblant amb els anys i molta paciència.
L’endemà del club de lectura ens va acompanyar a fer un tomb pel poble, repetint tants cops com calia que “a Linyola s’hi viu molt bé”. Ens va parlar del pessebre vivent, de la cassola de tros, dels cargols cuinats de mil maneres. A la biblioteca em van regalar un receptari molt ben editat on s’han recollit receptes de dones i homes del poble, amb guisats la mar de seductors.
Vam parlar de la pel·lícula Alcarràs, que els ha arribat al cor, i de com se senten sovint menystinguts o oblidats des dels centres de poder i la centralitat barcelonina. Sempre, però, amb un lleuger i semiamagat deix de cofoisme, de “ells ens ignoren però nosaltres sabem que aquí hi vivim molt bé i potser som més feliços”.
La Susi i en Jaume són un matrimoni que viatja molt, curiosos com són per conèixer món. En preguntar-li si la salut l'hi permetia, com a resposta, em va citar una frase que li deia la seva padrina i que sempre més ha aplicat: “Si pateixes, no ho deixis saber a ningú: els que t’estimen també patirien, i els que no, se n’alegrarien”.
Devia ser llavors que em va explicar que, en aquests darrers mesos, la família està passant un tràngol gros. I jo vaig quedar atordida i profundament admirada per aquesta dona que, malgrat això, tenia ganes i energia per acollir-nos a casa, per participar en les activitats culturals i per mostrar el seu poble, orgullosa de tan bé com es viu a Linyola. “Més o menys a una hora de tot arreu: de Barcelona, de la platja, d’Andorra i de Saragossa”.
Quantes persones coneixem que s’ofeguen en un got d’aigua per qualsevol bestiesa o es tanquen a plorar si la vida els ofereix la pitjor cara? Vaig pensar que, ben segur, el país aniria millor si ens assembléssim més a la Susi de Linyola.
