Que t’aguanti ta mare

¿Heu vist mai un d’aquests bebès que encara duen drapets –perquè no controlen els esfínters–, beuen en biberó –perquè no són prou madurs per ingerir sense succionar– i duen xumet –perquè els pares no els volen sentir plorar–, però que ja manegen el mòbil i trien autònomament els dibuixos animats i els jocs virtuals sense acceptar cap mena de mesura o control, perquè els pares no s’atreveixen a contradir-los per no fer-los enfadar? Exacte, escarrufen. Idò a ca seva els troben tan aguts...

No sé per què hi pensava, veient les terribles imatges de l’hotel Bellver de Palma, epicentre d’una crisi moral sense precedents, que s’ha colat en el prime time de totes les cadenes i que genera incredulitat i estupefacció. I circ, molt de circ.

De veres que entre els progenitors dels 250 joves aïllats no n’hi havia cap amb dos dits de seny? I de veres que encara no hem entès que no era un “viatge d’estudis”? Ja està bé que els pares s’empassolassin l’eufemisme per no perdre els apreciats galons de pare/mare guais, que tant els agraden, però els altres faríem bé de dir les coses pel seu nom. I el nom no és massa guapo, francament. O qualcú encara pensa que venien a Mallorca per veure museus i passar el rosari?

Tot i que la gènesi del conflicte és ben comprensible –la inconsciència de centenars de joves de vacances i amb ganes de divertir-se–, la magnitud de la catàstrofe –1.800 contagiats, 4.000 contactes en quarantena, 11 comunitats autònomes afectades...– feia suposar que els adults imposarien la sensatesa que, per definició, no es pot exigir als infants. Però no.

No fa falta saber molt de virus per entendre que un brot amb prop de 2.000 positius i unes expectatives tan altes de mobilitat pot generar una cadena de contactes d’alta letalitat i difícil traçabilitat, cosa que justifica les mesures excepcionals –previstes als protocols– que es varen establir. Era de suposar que els progenitors aprofitarien l’ocasió per transmetre als seus tutelats una immillorable lliçó de vida sobre com afrontar els contratemps i les dificultats: paciència, empatia, comprensió, fortalesa anímica, relativització de les incomoditats pròpies en moments de calamitat col·lectiva... La cosa, però, no ha anat per aquí.

La retòrica hiperbòlica ha estat protagonista una vegada més. Començant per l’etiqueta #secuestrogobiernobalear que han fet servir els ninons i acabant per la posada en escena de Jorge Campos, gran estadista de guàrdia, que declarava a peu d’hotel que estava “en contacto permanente con las familias”. O l’entranyable ocurrència dels infantons de sol·licitar –entre rider i rider– l’habeas corpus. O la gloriosa iniciativa de l’advocada Arantxa de la Fuente, mare d’un jove del col·legi Compañía de María de Cadis, que ha tengut la santa barra d’interposar una denúncia penal per prevaricació i detenció il·legal. Tot molt assenyat i altament edificant.

Sembla que la senyora De la Fuente –millor advocada que epidemiòloga– va preferir no tenir en compte que el confinament sanitari s’havia decidit per les xifres inusitades de contagis i, sobretot, després d’haver hagut d’avortar un intent massiu de fuga per part dels joves –interceptats in extremis a l’aeroport–, que pretenien evitar les proves diagnòstiques i les restriccions sanitàries. Angelets...

Encara que molts dels joves de l’hotel Bellver hagin dit pomposament que no descarten “emprendre accions legals” en compensació per tantes contrarietats, la veritat és que la feta els ha sortit bé de preu. 500 € pel paquet complet. Una altra cosa és el que ens haurà costat als altres: pensió completa en hotel de 4 estrelles, custodia policial permanent per evitar fugues i minimitzar les accions vandàliques, trasllats d’ambulància, ingressos hospitalaris, proves PCR, línia d’atenció telefònica exclusiva, provisió d’ordinadors portàtils perquè poguessin fer la matrícula a la ‘uni’, lloguer d’autocars, contractació de monitors, el vaixell bimbolla... No seria el moment de donar les gràcies i demanar perdó?

Vull pensar que, encara que no ho sapiguem, qualque família sí que deu haver ajudat els seus fills a entendre la situació i les conseqüències que pot arribar a tenir, tant a la cadena de contagis com a la precària situació econòmica de moltes famílies –tant de les Balears i com dels seus territoris d’origen– pendents d’una temporada turística mínimament normal.

Educar és ensenyar que les accions tenen conseqüències i que, encara que no sempre es poden evitar o modular com un voldria, s’han d’afrontar des de la pròpia responsabilitat: què hauria d’haver fet per evitar-ho, què puc fer ara per solucionar-ho.

En qualsevol cas, l’acció conjunta de la jutgessa –desconfinament immediat– i de la consellera de Presidència –vaixell exprés– ens ha alliberat del malson. Ara, que els aguanti sa mare.