Quan t’estimes a tu mateix

Just passada la majoria d’edat, quan els col·legues lluitaven contra l’acne i mostraven amb orgull els seus DNI, ell creava el seu primer negoci. Regentava un bar de copes nocturn, i de dia treballava a l’empresa familiar.

Als 23 signava una hipoteca. “Els meus pares volien pagar-me l’entrada del pis”, em va explicar, “però vaig passar, jo tenia la meva pasta i no els volia deure res”. És clar.

Estalviava i estudiava, i no tenia temps per sortir amb els amics, ni besar-se amb al·lotes, ni somiar-les però sí per graduar-se d’una carrera que aportava poc i el motivava manco, però que li evitava tenir conflictes a casa i sobretot amb ell mateix.

“Va ser llavors quan vaig tenir el primer atac de pànic”, recorda. “Vaig petar”.

I com que era un 'home' aplicat i conscient, va decidir resoldre-ho. Va tancar el bar de copes, es va apuntar al gimnàs i va començar a menjar més saludable. Va obrir un negoci digital amb dos companys on fer horaris “més adequats” de deu hores diàries i tasques d’administració a casa. Aviat es va engrescar amb algunes obligacions més.

“Ara em cuido més que abans, però jo crec que ja soc així, que no em puc recuperar”, diu dubtós, esperant una resposta positiva que li trenqui les males expectatives sostingudes fins al moment. Espera la clau, el secret, alguna cosa que a la fi, sí, en aquesta sessió, li permeti concloure el problema.

Però no. No es resol. I lluita i acut a metges i a psicòlegs, i pren suplements i menja fruita, però no. No se soluciona. Pateix ansietat i insomni, sovint li costa respirar i té problemes estomacals i, tot i que per moments millora, de sobte l’ansietat torna. Ara, vuit anys més tard, sap prou com funciona l’ansietat i fins i tot l’accepta.

“No ho entenc, soc un tio fener i m’ho 'curr', intent aprendre d’allò que em passa i millorar com a persona. No vull anar de sobrat, però és vera que soc positiu i que me’n desfaig, no sé per què em passa tot això...”.

Tenia raó, no anava de sobrat. Ja fa uns mesos que el conec i, certament, no deia cap mentida, i fins i tot es va quedar curt. És una persona intel·ligent, ordenada i funcional, noble, que 'fa les coses bé' i que sol obtenir bons resultats.

I justament per això, perquè és un home decidit i hàbil, amb moltes virtuts que es reconeix i sap aprofitar, pateix tant. Les contradiccions de la vida i la teràpia.

El protagonista d’aquest mecanisme s’anomena autoconcepte: allò que cadascú pensa de si mateix, l'autoimatge percebuda relacionada amb les pròpies capacitats, valors o debilitats. Es relaciona amb l’autoestima (el valor que, a partir del teu autoconcepte, t’atorgues a tu mateix), però no és una relació directa perquè hi intervenen l’exigència, la manera de vincular afectivament, la capacitat de sostenir la frustració, etc.

Aleshores, tornant al 'nostre home resolutiu', per què una persona amb un bon autoconcepte i autoestima pateix ansietat?

Perquè tenir una bona imatge de tu mateix pot ser molt addictiu.

Si tu penses que ets intel·ligent, constant, generós o treballador, i construeixes la teva autoestima a partir d’això, les teves conductes i actituds van sempre a favor que aquesta idea es compleixi. I com que resulta satisfactori complir amb aquest 'mandat autoimposat' (i alimentat per la família i altres traumes), aleshores ho repeteixes. Un pic i un altre et comportes com 'un pare atent', 'una treballadora responsable' o 'una amiga que sempre hi és' sense revisar si era el que volies o podies. I com que el teu autoconcepte és molt ample, compleixes amb molts 'deutes' arreu de manera automàtica.

Així és com el 'nostre superhome' es converteix en una persona excel·lent per a tothom, que cuida la família i l’empresa, que s’esforça i, per damunt de tot, ho fa bé. Però el seu sistema nerviós, i les seves emocions, sembla que no diuen el mateix.

I com tallam aquest mecanisme? No és fàcil canviar coses que, a més d’inconscients, tenen el benefici secundari de fer-nos sentir bé amb nosaltres mateixos, encara que sigui per un instant.

Et propòs un petit exercici:

Apunta una característica que et molestaria que t’atribuïssin: egoista, boig, gandula, egocèntric, covarda, cregut, impostora, autoritari, curt...

Pensa: quant d’esforç fas per no identificar-te amb aquestes qualitats? Com et traeixes o et fas mal a tu mateix (sense posar límits, no fent coses que t’agraden, desllomant-te, imitant, etc.) per fugir d’aquesta característica?

I què passaria si, malgrat saber-te una persona justa, treballadora i humil, aquest pic ets injust, t’escaqueges o ets altiu? Què passaria si aculls les teves incoherències i deixes de fugir d’allò que no t’agrada? Què passaria si acceptes que no ets el teu 'jo ideal' i ets simplement el que ets (amb tots els atributs)?

Què passaria si deixes de ser esclau del teu autoconcepte i ets, a la fi, lliure?