Tabú o relliscada?

Dimecres tornava Tabús a TV3 i ho feia començant amb la convivència de David Verdaguer amb quatre persones que eren addictes. Tres ho eren a l’alcohol, entre altres substàncies. Precisament per això l’escena d’arrencada era desafortunada sabent les dificultats de deshabituació a què s’enfronten aquestes persones. David Verdaguer deia a l’audiència que, per solidaritat amb les persones addictes que els acompanyaven, l’equip del programa també deixaria l’alcohol, les drogues, el sexe i el joc. I aleshores Verdaguer introduïa un gag. Sota l’atenta mirada dels seus convidats, es treia una ampolla de whisky de dins de la jaqueta i feia com si se la begués sencera a la desesperada. La idea escenificava, als nassos de tres persones addictes a l’alcohol, un aparent consum de whisky molt radical que observaven des de la incomoditat més òbvia. Es va fer molt llarg. Estigués o no consensuat. ¿Això és tabú o és una patinada? Durant el programa, els mateixos testimonis van explicar com en la seva vida quotidiana havien hagut de restringir les imatges vinculades al consum d’alcohol o d’altres drogues perquè per els suposaven un estímul visual que els retornava l’ansietat de la seva addicció. Explicaven, per exemple, que determinades pel·lícules on els protagonistes bevien o consumien droga no les podien mirar. També que a casa els seus pares havien eliminat les ampolles de vi i tots bevien aigua, o que si quedaven per sopar amb un amic li demanaven el favor de no prendre alcohol per fer-li més fàcil l’àpat. L’altre participant, l’addicte al joc, ho comparava amb la temptació que suposava per a ell trobar-se una màquina escurabutxaques en un bar o un anunci d’una casa d’apostes quan llegia el diari. Una cosa és posar en joc el tabú a través de l’humor i una altra de molt diferent el desencert de fingir que es consumeix alcohol davant de tres persones a qui això no fa cap bé. Tabús no només va demostrar insensibilitat sinó manca de coneixement de les circumstàncies que gestionaven. Pots transgredir els límits de l’humor (que els convidats accepten com a part del joc) però no recrear conductes que la teràpia desaconsella. Humor al marge, el programa hauria de ser exquisit en la resta de l’embolcall i fer gala d’un coneixement més acurat de les circumstàncies que afecten als seus convidats. Poses a prova el tabú social però no incompleixes la recomanació mèdica. Amb tot, la relliscada demostra fins a quin punt a les persones en procés de teràpia per les seves addicions l’entorn els és hostil, barroer i insensible.

A Tabús continua sent molt millor l’espai d’entrevistes que de monòleg, sobretot perquè mai pateixes pel terrible i complicat repte de Verdaguer d’haver d'enriure’s de qui no es pot riure. Ell sempre en surt ben parat. Més que incomodar-te per l’enginy humorístic, pateixes perquè la matusseria del guió només va en una direcció i els convidats son utilitzats com a diana fràgil i no com a còmplices.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió