Psicosi a Taiwan davant del gegant xinès

Un amic meu de Taipei va compartir fa poc a Facebook un apassionat post que instava els joves taiwanesos a preparar-se per a la guerra amb la Xina. Per a ell, l’ús de la força era l’única resposta a les amenaces xineses d’apoderar-se de l’illa; qualsevol altra alternativa era una quimera. Tot i haver fet ja els 60 anys, jurava que estava disposat a agafar les armes si calgués.

Aquest sentiment està ara força estès al país, i això és preocupant. Li vaig enviar un missatge privat per dir-li que la força ha de ser només una part de l’estratègia de Taiwan, i que els nostres polítics i altres personatges públics haurien de mostrar prou valor per aproximar-se a la Xina i intentar desescalar el conflicte d’una manera o altra. Quan un fatxenda més fort que tu t’amenaça, ¿no has d’intentar primer rebaixar la tensió?

“No et rendeixis tan fàcilment”, em va etzibar.

Aquest intercanvi, que posa un amic contra l’altre, és emblemàtic del mal que la Xina ja ha fet a Taiwan sense disparar ni un sol tret.

L’amenaça de l’agressió xinesa i la manera de plantar-hi cara està dividint la societat taiwanesa. Acusar algú de “llepa dels comunistes” o, a la inversa, d’atiar la tensió amb una posició perillosament antixinesa, s’ha convertit en la norma. La por al conflicte amb Pequín està fent estralls en la tolerància, el civisme i la confiança en la societat democràtica que amb tant d’esforç hem anat construint. Quan el mes passat 37 intel·lectuals –en actiu i jubilats– van fer pública una carta oberta demanant que Taipei trobés un camí intermedi entre la Xina i els Estats Units i criticant el “militarisme” nord-americà, els van acusar d’ingenus i de ser massa tous amb Pequín. Aquesta divisió i desconfiança juguen clarament a favor del gegant asiàtic.

Als sopars sorgeix, en gairebé totes les converses, el tema d’una possible guerra amb la Xina. 

Fa poc, en una trobada amb uns amics, la discussió es va centrar en si la Xina bombardejaria la Taiwan Semiconductor Manufacturing Company (TSMC) –la principal productora de xips informàtics avançats de tot el món– per destruir un dels nostres actius econòmics més importants. ¿O serien els Estats Units els que tirarien les bombes per impedir que la TSMC caigués en mans de Pequín? ¿Farien volar les centrals nuclears de Taiwan amb una política de terra cremada per convertir l’illa en un ermot radioactiu, sense cap utilitat per a la Xina?

Durant un dinar a què assistien oficials militars i estrategs, un alt càrrec de defensa ja retirat va dir que la Xina en té prou bloquejant Taiwan, que disposa de reserves de gas natural per a només uns vuit dies; tallant els cables submarins de telecomunicacions; o escanyant-nos econòmicament amb la interrupció de les activitats comercials. (Al voltant del 40% de les exportacions de Taiwan van a la Xina o Hong Kong.) Segons ell, Pequín es pot apoderar de l’illa sense necessitat de cap acció militar.

Res d’això agafa del tot per sorpresa el poble taiwanès. Hem viscut durant més de 70 anys a l’ombra de la Xina, i això ha configurat qui som.

Als anys 50, quan jo anava a l’escola, advertències com ara “Estàs envoltat d'espies comunistes” cobrien les parets de les aules, i el pitjor insult era l’acusació de conspirar amb els “bandits comunistes”, l’epítet que durant dècades es va fer servir per referir-se al Partit Comunista Xinès.

Tot i ser illencs, molts de la meva generació no van aprendre a nedar perquè de petits teníem por de la platja. Quan l’antic govern del Partit Nacionalista de la Xina va perdre la guerra civil contra els comunistes de Mao i el 1949 va fugir a Taiwan, es temia una invasió i es va declarar la llei marcial. Els soldats acostumaven a patrullar les platges amb rifles equipats de brillants baionetes, i les illes pròximes a la costa de la Xina estaven sembrades de mines. Ens avisaven que els homes granota comunistes podien arribar a terra nedant amb la cara pintada de camuflatge i un ganivet entre les dents.

Estem orgullosos de la nostra vibrant democràcia i de l’èxit econòmic que hem aconseguit, tot i aquests condicionants. Hem demostrat que la democràcia pot funcionar a la cultura xinesa. Aquesta barreja d’ansietat, orgull i perseverança és l’essència del caràcter taiwanès, un fet que sol passar desapercebut en un món que tendeix a considerar Taiwan com un simple peó en la rivalitat entre la Xina i els Estats Units. Nosaltres també som de carn i ossos.

Els millors exemples del nostre caràcter es troben potser lluny del soroll polític de Taipei, a les zones rurals agrícoles i als pobles de pescadors, on la gent té el riure fàcil, et regala amb generositat els seus productes i et convida espontàniament a sopar. Fins i tot aquí difereixen les opinions sobre la Xina, però hi ha un denominador comú de realisme que toca de peus a terra; i espero que, pel bé de tots nosaltres, aquest realisme s’imposi a llarg terme. No és que la gent del carrer cregui que oferir resistència a la Xina no serveixi de res, però pensen que Taiwan sempre estarà sotmesa a la immensa força gravitacional de Pequín i que el pragmatisme, fins i tot l’acord, potser és preferible a la guerra.

Un amic meu, un pagès torrat pel sol que cultiva jambus (una fruita tropical), cada dia es desperta abans de trenc d’alba, quan encara és fosc, es posa una llanterna frontal al cap i inspecciona meticulosament el seu camp per detectar-hi plagues. No ho dirà mai en públic per por que l’acusin de col·laboracionista, però està a favor de la unificació amb la Xina per la senzilla raó que és la terra dels seus avantpassats. Creu que tota aquesta gent que comparteix un patrimoni, una cultura i una història haurien de constituir una sola nació. Vol una Xina forta i pròspera que trepitgi fort pel món i de la qual Taiwan formi part. Però, personificant els sentiments contradictoris dels seus compatriotes, si esclatés la guerra també lluitaria, encara que seria per la seva llar, la seva família i el poble.

Pan Chi-min, un altre pagès que conec, cultiva ginjolers al seu hort del sud de Taiwan. La Xina és el seu principal mercat. L’anterior govern del Kuomintang, més favorable a la Xina i del qual vaig formar part, va subscriure el 2010 un acord comercial amb Pequín gràcies al qual les seves fruites arribaven als supermercats xinesos al cap de pocs dies. Però quan el Partit Democràtic Progressista, de tendència independentista, va guanyar la presidència el 2016, la Xina va restringir l’accés als seus mercats amb una sèrie de prohibicions. Pan va haver de centrar-se en el Japó, cosa que implicava un transport molt car de les mercaderies que, a més, durava tres setmanes. Molt sovint aquelles fruites dolces i sucoses ja no tenien gust de res quan arribaven a les taules japoneses.

Pan llegeix la història de Tokugawa Ieyasu, un important cap militar japonès del segle XVII que simbolitza la paciència i la resistència, unes virtuts que, segons Pan, Taiwan ha d’adoptar a l’enfrontar-se amb la Xina.

“Quan els avions de caça ens sobrevolen, ¿sap què fem els pagesos?”, em va preguntar. “Dobleguem l’esquena i continuem treballant la terra”.

A la costa est de Taiwan, bella i escarpada i on tinc una casa, les onades del Pacífic espeteguen contra les roques, els arbres fruiters maduren al sol i el ritme de vida ha canviat poc al llarg d’aquestes dècades.

Aquí la Xina també ocupa el pensament de tothom. A l’agost, quan Pequín va fer exercicis militars amb foc real a les aigües dels voltants de Taiwan per manifestar la seva indignació per la visita a Taipei de la presidenta aleshores de la Cambra de Representants dels EUA, Nancy Pelosi, vaig veure des de casa com els caces taiwanesos rugien mar endins mentre els gossos del poble corrien a amagar-se sota els matolls. La meva veïna Wu Fang-fang em va enviar un SMS. Em proposava que cada família cultivi una verdura diferent, així ens la podrem intercanviar si els exercicis militars culminen en l’esclat d’una guerra que interrompi el subministrament d’aliments. I em preguntava: “¿I què fem amb els generadors d’energia?”

Els grans banquets de la zona es fan a casa de Chen Chi-ho, un pescador que convida els amics quan la captura del dia ha sigut especialment bona. Chen tenia 13 anys quan el seu pare li va ensenyar un mètode tradicional amb arpons per pescar peixos espasa; el pare, al seu torn, el va aprendre d’un pescador japonès que es va quedar a l’illa quan, el 1945, es va acabar el mig segle de colonització japonesa de Taiwan. Amb un equilibri, habilitat i punteria sorprenents, Chen, que s’acosta als seixanta anys, s’està dret a la proa de la barca, que no para de saltar amunt i avall, i dispara un arpó contra el peix de prop de dos metres.

Si esclatés la guerra, va dir Chen en un sopar organitzat per ell fa poc, podria navegar cap a l’illa japonesa d’Okinawa, a uns 800 quilòmetres de distància. I va dir fent broma: “¿Algú necessita que l’hi porti?” Un li va preguntar què costaria treure’s el permís de residència al Japó. Un altre va comentar que seria avorrit menjar sashimi cada dia. Tots vam riure.

Però Chen em va dir que, si Pequín envaís Taiwan, ell s’hi resistiria, “com han fet els ucraïnesos”, no perquè senti animadversió per la Xina –encara que el comportament amenaçador dels xinesos el fa sortir de polleguera–, sinó perquè els que es guanyen la vida al mar estan acostumats al perill; lluiten per sobreviure.

Li vaig preguntar si el seu fill agafaria les armes. Va sospirar. Segons ell, molts joves taiwanesos –capficats en els seus telèfons mòbils, la seva vida social i altres activitats d’oci– no s’adonen del perill. De tota manera, no dirà mal de ningú que no vulgui lluitar o tingui opinions diferents.

A Taiwan hi haurà al gener unes eleccions presidencials que seran fonamentals, i la pregunta de si plantem cara a la Xina o busquem la conciliació tindrà importants repercussions per a tots nosaltres aquests pròxims mesos. Si guanya el Kuomintang, potser baixarà la tensió amb Pequín; si el Partit Democràtic Progressista es manté en el poder, qui sap què pot passar?

Chen creu que, en qualsevol cas, tant se val: els Estats Units i la Xina decideixen el nostre destí.

“A qui culparia si esclatés la guerra?”, li vaig preguntar.

“A qui dispari el primer tret”.

Copyright The New York Times