La tallada
Darrerament es parla molt dels true crimes, o dels reportatges, pòdcasts, llibres, fins i tot pel·lícules i novel·les “basades en fets reals” on els fets són crims, millor com més irresolubles o horrorosos. Pel que sé és una dèria tan antiga com la premsa de masses: sempre hi ha hagut una fascinació morbosa pels assassinats. O, més aviat, per la particular manera de narrar-los a la premsa clàssica. Així es creava un entramat continu, un serial diari que seguia –espremia– el crim de cara als lectors, amb les novetats sobre els possibles culpables o les revelacions entorn de les víctimes.
Com en tot, sembla que se’ns n’ha anat de les mans. Cada regió, país o comarca té els seus crims cèlebres, i els programes televisius –docudrames– que els espremen, i periodistes que, a la llum d’uns crims, fan carrera, morbosament, i atrauen l’atenció d’un públic afamat d’emocions fortes. Amb les plataformes de continguts i la necessitat de tenir hores i hores d’entreteniment, la cosa s’ha fet indeturable, sobretot amb les històries de crims nord-americanes, amb la sofisticació formal que saben posar-hi als EUA, i amb la violència connatural d’aquell país servida en safata.
No cal dir que d’aquests reportatges (sovint esplèndids des del punt de vista formal, i també humanament molt ponderables…) n’hi ha hagut imitacions locals; refregits que, a partir d’un crim del país, proven de causar en l’audiència la mateixa fascinació morbosa. Un exemple seria el cas de l’assassinat de la nina Asunta Basterra, la nina d’origen xinès que adoptaren una parella de gallecs, i a qui finalment mataren –no sabem per què. Tant el reportatge com la sèrie de Netflix donen voltes entorn d’aquella família, l’adopció, el crim, els pares, la intoxicació amb barbitúrics de la filla, les provatures o no de matar-la mesos abans, dels per què i els coms, dels judicis, les condemnes, els advocats, els testimonis, les sospites, les preguntes sense resposta, etc. El moviment judicial permet que els actors s’hi llueixin, és clar, i que l’audiència segueixi els merders familiars amb els cabells de punta. A més, “tot això va passar de veres”, i etc., per bé que hi ha coses de les quals mai no en sabrem els motius.
Personalment, la cosa em fa pujar la mosca al nas; sigui com vulgui, cada any hi ha centenars de crims; tothom que és a la presó hi és per “una història”. Però, per què una història arriba a l’audiència i se’n fa tot aquest rebombori (reportatges, pòdcasts, sèries, llibres!) i d’altres no? Per la senzilla raó que n’hi ha que són més interessants que d’altres, i per motius no sempre ‘nets’. Perquè hi ha dones presentables, embolicades –visualment interessants–, com a víctimes o acusades, o les víctimes són especialment atractives –tendres–, o hi ha elements de violència i morbositat –sexe, canibalisme– que poden capturar l’atenció del públic. Són crims seleccionats, doncs, són històries triades en el caos del món, per motius que poc tenen a veure amb la necessitat d’explicar una veritat o d’aclarir-la. En el fons, són un producte més, la tallada més sucosa de la carnisseria.
