Talment com si ja ho haguéssim viscut...

“Será un calvario de legislatura”, diu Feijóo. Llàstima que no acabàs d’afinar la diana correcta. Sorprenentment no es referia a la flamant legislatura Prohens, convertida en un inaudit camp de mines des del bell començament, sinó a altres maldecaps que sembla que Don Alberto té parats per Madrid.

'Calvari' sembla una ajustada metàfora del que augura l’arrencada de la legislatura balear. Han estat uns 100 dies d’infart, amb la trituració de diverses plusmarques del regnat Bauzá. Els dos mandats comencen a tenir un aire de família... La prefiguració d’una autèntica saga de terror.

L’obsessió malaltissa contra el català és l’acusat tret d’identitat amb què passaran a la història els dos governs, encara que Bauzá lideràs en solitari la croada purificadora, mentre que l’artefacte actual ha pres forma de monstre de dos caps. Les intencions, però, són les mateixes i el resultat, segurament similar.

La debutant Prohens ja té un meritori currículum d’imposició lingüística –el 28 d’agost, un Consell de Govern extraordinari va aprovar el Decret llei que fulminava el requisit de català a la Sanitat i, abans d’acabar l’octubre, ja havia sacrificat la pau educativa i el sentit comú, a major glòria de Vox. Aquesta fal·lera lingüicida de la presidenta és un entranyable entreteniment que comparteix amb la seva parella, principal factòtum de Cort: consuetudinari revival dels Ciutat de Palma en castellà, qüestionament del requisit de català per als funcionaris municipals, reiterades amenaces contra el Reglament Municipal de Normalització Lingüística, rodes de premsa en castellà... La família que aniquila unida... 

Bauzá, però, tampoc va badar en el seu període constituent. I, de fet, també va començar eliminant requisits lingüístics. El 2011, després d’aconseguir els millors resultats de la història del Partit Popular a les Balears (194.000 vots, 35 diputats) dedicà els primers mesos de govern a perpetrar destralades salvatges en el sector públic i a desmantellar el requisit lingüístic a l’Administració. La nova Llei de funció pública s’acabà aprovant el juliol de 2012, però ja havia provocat pel camí 12.000 al·legacions i la multitudinària manifestació del 25 de març, convocada per l’OCB ('Sí a la Nostra Llengua', 50.000 manifestants).

Aviat, però, la pressió es traslladà a l’escola i Bauzá, com ara Prohens, també va començar per la “libre imposición de lengua” (Vox dixit). Persuadit de les pròpies mentides i convençut que la societat compartia les seves obsessions lingüístiques, ordenà l’aplicació immediata de la lliure elecció de la llengua d’ensenyament.

El primer curs (2011-2012), en què es va poder elegir entre català / castellà / model lingüístic del centre, els resultats foren de 62%, 8% i 28%, respectivament. Escalivats pel fracàs, el segon any s’incrementà la pressió (ofensiva mediàtica, correus a les famílies, possibilitat d’elegir sense anar al centre...). Aquest pic ja només es podia triar entre català o castellà. El resultat va ser 70% i 30%, respectivament. 

I així va ser com el president, incapaç d’adaptar la realitat als seus desitjos, optà per una drecera inesperada: el TIL. 

Bauzá, com ara Prohens, també presumia de conseller d’Educació de tarannà dialogant. Rafel Bosch, efectivament, havia arribat a la Conselleria amb fama de persona formada i conciliadora, però... Va ser destituït a principi de maig del 2013, just 13 dies després de l’aprovació del TIL. El conseller havia estat reiteradament assenyalat com el principal escull per fer efectiva la barra lliure total en matèria lingüística, promesa per Bauzá i exigida per Jorge Campos de la FNCB (ara, Vox). Més paral·lelismes inquietants...

Dia 6 de setembre de 2013, el TSJB, a la vista dels recursos interposats, suspèn cautelarment el TIL. Dues hores després, el Govern aprova el Decret llei 5/2013, que blinda la implantació del TIL, a pesar de la suspensió cautelar i a només set dies del començament de curs. La provocació és inaudita. S’arriba a un punt de no retorn que cristal·litza en la vaga docent indefinida i en la manifestació del 29-S. 

Òbviament, ningú sobreviu a una manifestació de 110.000 persones. I Bauzá no en va ser una excepció, encara que, post mortem, continuàs 'en funcions' fins al final de legislatura.

El balanç de pèrdues va ser espectacular: dos consellers d’Educació, un secretari autonòmic, quatre directors generals, dos delegats a Menorca, un cap d’Inspecció, un cap de servei TIL, el 18% dels vots, 70.000 votants, 15 diputats, vuit anys fora de les institucions... 

I ara, un incòmode déjà vu protagonitzat per una alumna avantatjada, vigilada zelosament pels mateixos que contagiaren a Bauzá l’obsessió lingüística. Segur que, al PP, més d’un preferiria un plot twist una mica assenyat, ara que encara hi són a temps.