Els talons de Melania Trump

Melania Trump estava elevada.11,5 centímetres de taló en unes sabates stiletto de Manolo Blahnik, segons he llegit en l'article de Sílvia Rosés Castellsaguer. 11,5 centímetres per a la cerimònia amb què començava el principi del segon mandat del seu marit i el principi d’una era que promet de tot menys elevar-nos. Si de cas, més aviat el contrari. Però Melania Trump està per sobre. Tant, que inaugura aquesta nova etapa de primera dama amb un vestuari que podria ser perfectament el d'El conte de la serventa, com si no estiguéssim prou espantades amb els anys distòpics que ens esperen. Ara, jo que no sé com es veuen les coses des d’allà dalt i que només penso en el mal de peus que provoquen aquestes sabates, m’imagino que quan se les tregui es pot sentir gairebé tan alleugerida com nosaltres quan ens la traguem de sobre a ella, al seu marit i a tota la cort, còmplices reunits al voltant de l’esperpent diabòlic que lidera el nou president dels EUA. Malauradament, la megalomania de Trump no és un cas aïllat, però la seva és molt perillosa. Al món hi ha un excés de lideratges amb deliris de grandesa. Hi ha modes que no s’entenen. Per més que t’elevin. O potser és que sempre les veiem des de baix.  

Amb sabata plana, però dalt d’un púlpit, la bisbe episcopaliana Mariann Edgar Budde va aprofitar l’avinentesa per demanar misericòrdia a Trump per als gais, les lesbianes, els immigrants i totes les persones que “tenen por” d’aquesta nova Amèrica daurada. És ben bé que la gent d’església creu en els miracles. Demanar misericòrdia a Trump és com demanar la igualtat al jutge Adolfo Carretero. S’ha de tenir molta fe. Encara que Trump també creu en Déu, però el seu és més selectiu que el de la bisbe. Perquè no ens ho han dit, però crec que a aquestes altures de la història, tothom sap que a més del botó vermell que té al Despatx Oval per demanar coca-cola quan li ve de gust, en té un altre per parlar amb Déu. Que dic jo que si, tal com va afirmar, Déu l’havia salvat de l’intent d’assassinat per fer que Amèrica tornés a ser gran, hi deu tenir línia directa. Que Amèrica no es fa gran sense ajuda. Però una cosa és parlar amb Déu i l’altra escoltar una bisbe a qui ja ha acusat de ser una “radical d’esquerres que odia Trump” i de tenir un “to desagradable i que no era convincent ni intel·ligent”. Que un home com ell et digui que no ets intel·ligent et deu sonar a música celestial. 

Tothom qui ha donat cobertura a aquesta mena de funeral de la democràcia ha tornat cap a casa, si és que hi ha cases d’algú, i és el moment de tocar de peus a terra. Menys Melania, que està 11,5 centímetres per sobre, i això que veure la tofa de Trump des de dalt ha de ser tan desplaent com fer-ho des de qualsevol altra perspectiva. Si les amenaces d’aquest nou mandat es converteixen en una realitat estarem assistint a un moment històric que no vam saber com aturar mentre vèiem com avançava. Titllem els gestos de polèmics, però una imatge val més que mil paraules, i encara tenim ulls i memòria. No és exagerat ni pessimista tenir por. La bisbe, elevada, parlava de la gent que viu al seu país i que té por, però fora d’aquesta Amèrica que Trump diu que salva, hi ha molta gent que també en té. L’odi fa por. I volen fer gran Amèrica a partir de l’odi, que només ho fa tot més petit, claustrofòbic i inhabitable. Com es pot deixar el món en mans de qui el vol reduït i mesquí? 

Voldria saber caminar amb talons sense que em fessin mal els peus, però, per continuar avançant, els necessito. Els peus. No els talons.