Tu també has fet de Rafa Nadal
Els seguidors de Rafael Nadal han alliberat unes quantes hores de televisió d’aquest cap de setmana, després que dijous al vespre el tenista de Manacor decidís deixar córrer Wimbledon. Per cert, a aquella hora, la BBC estava transmetent de manera ininterrompuda des de la porta de la residència de Boris Johnson i només va canviar de tema per oferir l’anunci de la retirada de Nadal. L’endemà vindria la del primer ministre.
Ja després de guanyar Roland Garros amb el peu infiltrat, el dolor de Nadal es va convertir en motiu de polèmica pública. Però em sembla que el debat hauria d’estar més en la mirada que projectem sobre Nadal que no pas en el seu estat físic. Com que Nadal és l’esportista espanyol més cobert d’elogis de la història i com que el patrioterisme esportiu hispà, quan s’hi posa, és capaç de proclamar que Déu és espanyol, ha semblat que el dolor de Nadal era un exemple de superació a imitar i a ensenyar a la canalla.
En realitat, Nadal ja fa anys que juga aguantant el dolor. De fet, si no fos així, la seva família admet que no hauria guanyat ni la meitat dels títols que ha obtingut. Nadal diu que va al límit perquè el fa feliç jugar (que en el seu cas vol dir, també, guanyar) i que vol estar segur que ha fet tot el possible, tal com li van ensenyar quan era un cadet.
Quanta gent no ha patit per acabar una cursa o ha passat nits sense dormir per aprovar un examen o per lliurar un encàrrec professional a temps, i quan l’ha acabat s’ha sentit feliç o en pau amb ella mateixa? La lliçó és aquesta i no l’apologia del dolor. Estar segur que has fet tot el possible per aconseguir un objectiu.
Una altra cosa és que el cos de Nadal ja està assenyalant clarament alguns límits. Però això és cosa d’ell.
