A tu també t'han estabilitzat?

Per a la gent que exerceix la funció pública de forma interina, aquest 2023 és un any de moviment important. Només en l’àmbit docent, a través d’un concurs de mèrits (sense oposició) o mitjançant un concurs oposició “diferent”, 2.848 mestres i professors obtendran d’aquí a una mica més d’un mes una plaça de funcionari de carrera.

Aquest fet excepcional ve donat per l’aplicació d’una directiva europea, atenció, del 1999. Aquesta directiva va néixer amb la intenció d’evitar “els abusos en el recurs a la interinitat i que els llocs de feina a les administracions públiques s’adjudiquin amb caràcter fix”. La funció pública en general, i la docència molt en particular, es movien amb uns percentatges d’interins a les seves plantilles que fregaven l’escàndol.

I els interins, que, segons el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, ocupàvem una plaça de forma “limitada en el temps i no permanent” vèiem com s’allargava la nostra estada dins les aules. I amb aquesta combinació paradoxal de privilegi i precarietat, vivíem, ens hipotecàvem, ens encollàvem, infantàvem, envellíem, emmalaltíem i fins i tot moríem. Quina autopercepció de provisionalitat pot tenir qualcú que fa quinze anys que fa feina allà mateix? I a l’altre costat: ets bo per fer feina mitja vida a un lloc, però no ho ets perquè t’hi estabilitzin? Quin contrasentit és aquest? Els interins han estat emprats, en general, per apedaçar la ineptitud de l’administració. I també és ver que ja ens ha anat bé, de poder optar a un lloc de feina públic i més o menys estable sense passar per oposició prèvia.

Molt malament han d’haver fet les coses els qui ens comanden per no haver sabut posar solució al “problema” dels interins en vint-i-quatre anys. Era gaire difícil convocar una reposició de places equilibrada, per oposició, durant un quart de segle? Tan malament ho han fet, que el Tribunal de Justícia Europeu va dictar una sentència ara fa tres anys que exposava l’estat espanyol a ser sancionat severament si no posaven remei a la cosa.

N’hi han hagut de posar. I és clar: no és el mateix córrer al ritme que a tu et va bé que haver-ho de fer al de qui t’empeny amb un pebre coent al cul. Han vengut les presses, les improvisacions, les arbitrarietats, els rumors i el pànic.

No hi ha un sistema d’accés a la funció pública que sigui millor ni pitjor. Tots tenen coses bones i tots en tenen de dolentes. Haver superat una oposició no et fa el millor funcionari de la història. Esser interí no et converteix en un paràsit inútil. I viceversa, evidentment.

Amb l’assumpció de la sentència, s’han hagut de canviar les regles del joc opositiu. En un primer moment, els professors i mestres amb plaça de funcionari somreien una mica per davall el nas amb altivesa elegant, recordant l’esforç que ells hagueren de fer, i que ara més de 2.500 companys no haurien de passar pel mateix tràngol que ells passaren. Però poca cosa més.

Els darrers mesos, però, tot s’ha accelerat i ha pres un caire de tragèdia grega que fa vertigen. Els estabilitzats tendran plaça sense haver de passar una oposició, sense haver de fer pràctiques i, alerta, podran comptar tots els punts d’experiència acumulats, de manera que, a l’hora de concursar, podran passar davant qualsevol altre company funcionari d’antic que tengui menys anys d’experiència. Fins ara, qualsevol aspirant que aprovava unes oposicions partia sempre amb zero punts d’experiència a l’hora de concursar. Per paga, de forma paral·lela al concurs de mèrits, hi ha hagut també unes oposicions. Resulta que qui aprova aquestes oposicions tria plaça després dels estabilitzats. Els roïssos, per als qui aproven l’examen. El món a l’inrevés. Encara n’hi ha més: amb experiència docent o sense, amb coneixements o sense, els aspirants al concurs de mèrits havien de complir tres requisits (una titulació universitària, el màster de professorat i el català). Si els complien, alarma, es podien presentar a l’especialitat que volien. Ara, un llicenciat en llengües semítiques podrà ser professor de mecànica sense saber si el motor és davant o darrere. Seran casos puntuals, ho sabem. Però n’hi haurà, i seran un descrèdit per a la docència.

Davant tot això, i en més d’un cas sense tenir en compte que la culpa de tot plegat no és de cap dels aspirants, sinó de qui ha parit aquest bunyol burocràtic, el personal s’ha començat a mobilitzar. Les tropes es posicionen. A un costat, els funcionaris de carrera; a l’altre, els estabilitzats. Enmig, els opositors d’enguany. Es lleva la pols al botó nuclear i a través d’aquests organismes d’intel·ligència secreta que han esdevingut els grups massius de WhatsApp, a una banda i a l’altra, s’adopten actituds bel·ligerants, indignades, victimistes, agressives i profundament dolgudes per aquesta injustícia que és el món en general i la nostra vida en particular. Sí, la nostra vida en particular, perquè al cap i a la fi, sigui just o no ho sigui, sigui inevitable o no ho sigui, fa tota la pinta que qui es mou en aquesta guerra ho fa pel seu interès personal. Preparem les crispetes, perquè venen dies entretenguts de guerra fratricida entre els docents; una estratègia, d’altra banda, molt intel·ligent per esperar les sabatades que ens arribaran enguany i anys vinents des de la Conselleria d’Educació, que ens agafarà a tots amb el peu canviat i la guàrdia baixa, ocupats com estarem esmolant les ganivetes per acorar la injustícia que patim.

PS. Responent la pregunta inicial. Sí, per sort meva, a mi m’han estabilitzat. En don gràcies. I en certa manera en deman disculpes. No ho he demanat, però tampoc no ho he rebutjat quan m’ho han oferit. Qui pot renunciar a un caramel tan dolç? I finalment: si em demanen de signar per reivindicar que ens comptin els punts d’experiència a l’hora de concursar, diré que no. M’agradaria començar de zero, com de zero començaren tots els qui arribaren a funcionaris abans que nosaltres.